Rapinyant als supermercats

Conec gent, especialment jove però no necessàriament, que a vegades s’ha sentit molesta en veure com un membre de seguretat d’un supermercat la segueix, discretament o no. Si a més parlem de determinats col·lectius racialitzats, la cosa es pot complicar i molt. No és el cas de què voldria escriure. Aquest dia, a la cua del súper, vaig sentir una conversa sobre un fet que havia passat el dia abans. Un home havia sortit de l’establiment amagant disset bosses de gambes congelades. “Com?”, vaig preguntar. I llavors em van explicar que portava un abric llarg amb butxaques interiors i que va passar per caixa comprant una minúcia però que van poder alertar la policia, que el va enxampar al cotxe, amb companys que l’esperaven, que estava carregat fins dalt de productes d’aquest mateix tipus que se suposa que havien rampinyat en diversos establiments. La policia els va detenir, però ja em van alertar els treballadors del súper que són llestos, que la cosa queda sempre com un furt i que, per tant, sortint de la comissaria ja poden tornar-hi.

El tema em va interessar i, a més de parar l’orella, cosa que s’ha perdut, vaig preguntar a gent coneguda. I vaig quedar parat. Sí, em poden dir ingenu, però em van explicar històries que fan riure si no fos perquè en realitat fan plorar. No, la gran majoria de la gent que roba al súper no és gent necessitada, que li calgui fer-ho per menjar. Hi ha, m’expliquen, autèntiques bandes organitzades, com les que demanen almoina en alguns semàfors, que es dediquen a rampinyar menjar i beure. Em quedo als súpers. Bandes organitzades que després revenen el material. “On?”, pregunto. “Ah –diuen amb un somriure–..., ves a saber.” Intueixo que alguns establiments en diuen bé o la mercaderia es ven en determinats llocs fora del barri. I què roben? Moltes coses, és clar. Bosses de pernil del bo, llaunes d’escopinyes, vins i licors de tot tipus...

També m’expliquen que això dels abrics amb moltes butxaques interiors no és pas l’única manera. Que els cotxets amb nens petits són utilitzats també per a determinats furts. Això sí, no s’emporten ampolles de vi o licor d’un euro, van a buscar les cares. O desodorants. O tantes altres coses. Però hi ha gent perfectament organitzada per fer-ho. De fet els supermercats ja tenen previst entre un 1,5 i un 2% de minva en què s’inclouen els robatoris. A vegades els enxampen, deixen el material i marxen. N’hi ha que ja els tenen clissats. Però també hi ha senyores molt ben vestides, m’expliquen, que porten els nens a berenar a algun súper. Dònuts, galetes, alguna beguda que consumeixen al mateix local abans de passar per caixa. Més del que ens pensem, m’asseguren.

I quedo al·lucinat amb algunes argúcies. Gent que canvia les llaunes de sardina per les d’escopinyes dins la capsa de cartró. Mètodes com el paper de plata perquè no soni el dispositiu en forma d’argolla a la caixa. I, abans, pots grans de detergent que passaven havent buidat el sabó i que a dins eren plenes d’ampolles de licor. Sí, segurament algú furta per necessitat, però no era d’això del que volia escriure, sinó de la picaresca, que és directament un robatori i ens defineix com a societat.