Keep calm
D’on no n’hi ha, no en pot rajar
L’AMB, l’ens que s’encarrega de distribuir l’aigua als trenta-sis municipis metropolitans, ho té tot preparat per reduir la pressió de l’aigua a les localitats que gastin més de 200 litres per persona i dia un cop s’entri en emergència per sequera, situació que es podria produir entrant al febrer. La ciutat de Barcelona, però, té un consum individual de 168 litres i en quedaria exclosa perquè no es considera zona problemàtica. Gran hipocresia per a qui aplega el 45 per cent de la població del país i omple un 30 per cent dels seus dipòsits amb l’aigua del transvasament del Ter, un riu del qual han arribat a importar el 70 per cent del seu cabal i al qual li han deixat un cabal mínim fixat amb criteris polítics i no ecològics.
En la crisi de l’aigua, ningú no vol ser el dolent. Els governs s’emparen amb l’evidència que no és culpa seva que no plogui, però planifiquen a curt termini electoral. Els ramaders del porcí estan que boten perquè TV3 ha emès aquesta setmana un documental que els retrata com una font important de contaminació i de consum d’aigua. Els empresaris del sector turístic s’enfaden amb el conseller David Mascort perquè ha assenyalat les piscines com una font de malbaratament. Els industrials també van aixecar la veu quan es va dir que n’eren els consumidors més importants, i els agricultors ens van preguntar si ens menjaríem els terrossos quan les hortes i els camps quedessin erms.
Però d’aigua en falta i la dita “d’on no n’hi ha, no en pot rajar” no és banal. Potser caldria preguntar-se si no és un error socialitzar-la perquè, en el dia d’avui, és una manera de repartir la pobresa i no la riquesa. Potser se n’hauria de limitar la circulació a la immediatesa de les conques naturals i planificar les mesures excepcionals allí on la sobrepoblació o la sobreindustrialització ho requereixin i socialitzar-ne el cost i no l’aigua. Això seria fer una política realista, perquè la resta és més aviat una hipoteca electoralista.