Coses que passen durant una caravana

De caravanes n’hi ha de moltes menes. Un exemple serien les que fins i tot han donat peu a l’univers del caravàning –una altra adopció que ens fa sentir una mica més millennials–. Després hi ha les temudes caravanes, les de tota la vida. Són les que t’obliguen a empassar-te cues quilomètriques en vies pensades per prémer l’accelerador fins allà on et permet la multa. Dins d’aquestes, hi ha les predictibles, perquè a les hores punta hi passa cada dia mig país o bé perquè vols engrandir els números de les operacions sortida, i les fortuïtes, que són les insofribles perquè tu no has reservat dues hores a l’agenda per estar aturat. Dijous al vespre m’hi vaig veure atrapada a l’AP-7 quan un camió va quedar entravessat –per sort, sense ferits–. En aquell punt es va aturar el món. Un mitjà informava que, amb una mica de sort, s’obriria un carril al cap de dues hores. Podia triar entre hiperventilar o respirar fondo i mirar d’evitar una migranya. Millor la segona opció, tot i que quasi em ve un infart quan la llum del dipòsit de la benzina va alertar que estava jugant amb foc. Per sort, un bon amic havia descartat el tren per fer-me de copilot. Es pensava que així arribaria abans a Barcelona, pobre d’ell. Encara agraeixo el seu error de càlcul. Per un moment, vaig imaginar que tots els conductors sortiríem dels vehicles, pujaríem als capós i ens sentiríem com els ballarins de La La Land, però l’únic so era el de la ràdio d’un camioner que va decidir amenitzar –o martiritzar– l’espera amb la retransmissió del Barça. Des del cotxe tocava organitzar el sopar de la canalla i donar gràcies que els nervis em traguessin la gana. Per fi va arribar el moment en què els vehicles es van començar a moure. No entenc la gent que tria de forma voluntària suportar aquesta tortura.