De reüll
La caminant
Dimecres, en un camí que faig habitualment, vaig coincidir amb dues amigues. Em van cridar l’atenció perquè caminava absorta en aquella hora de la nit hivernal quan el brogit de la ciutat minva i els llums són amorosos i tot predisposa a recollir-te. “Escrius frases mentre camines”, em va dir una d’elles. No és el lloc on embasto les idees si bé és cert que un passeig sense destí, només meravellar-se amb l’entorn natural –millor si hi ha aigua i el paisatge és agrest, o un acollidor i assolellat bosquet de ribera–, indueix a desemboirar-se. L’altra amiga sap, però, que és en una piscina on “escric frases” mentre perfecciono el crol. Però la caminada és curativa i la travessa, transformadora i poden ser epifania. Així ho experimenten les artistes recollides a Exposades al vent ( Angle Editorial ), d’ Annabel Abbs . I és el que els va passar a les escriptores Daphne du Maurier i Clara Vyvyan. El 1952, Vyvyan es va fixar recórrer els 750 quilòmetres del riu Roine. Daphne du Maurier la va acompanyar els primers 15 dies. Les dues sortien d’un període emocional turbulent i van penjar-se la motxilla per treure’s el llast invisible. “Hem passat uns dies deliciosos. No estava segura de si me’n sortiria, ja m’entens, amb una motxilla a l’esquena, a peu i dormint en un lloc diferent cada nit, però m’he xalat molt en cada moment”, va escriure Daphne du Maurier a una amiga. A vegades el més senzill és el més poderós i alliberador: caminar.