Parla Guerau, el cavaller

Simultàniament m’he trobat amb dos llibres que parlen de Guerau de Liost: una “Antologia poètica” publicada per Fundació Mediterrània, amb un extens i documentat pròleg d’Antoni Comas i un pòrtic de Salvador Espriu, que inclou la versió castellana dels poemes, i un valuós estudi d’Albert Manent sobre “Jaume Bofill i Mates / Guerau de Liost. L’home, el poeta. el polític”, d’Edicions 62.

Aquests dos volums són conseqüència del centenari del naixement de Bofill i Mates –que adoptà el pseudònim Guerau de Liost–, commemorat el 1978. Jo tinc una admiració molt profunda per aquest poeta, que vaig descobrir al llarg de les meves improvisades i irregulars lectures en català en els anys adolescents. Guerau de Liost m’impressionà pel seu llenguatge –el rigor i el luxe del qual contrastaven amb la meva pobresa– i em tocà a fons amb el seu humor i la seva capacitat de retrat. Quina delícia retrobar, ara, els seus “Somnis” i les seves “Sàtires”!

Bofill i Mates, poeta, es dedicà a la política, i aquest senyor conservador, catòlic i no gens arrauxat presenta, a la Conferència Nacional Catalana del 1922, una ponència en la qual s’arribava, entre d’altres, a aquestes conclusions: cada nació té dret a constituir-se en Estat. Si el nacionalisme expressa la consciència i la voluntat nacionals, mereix “l’exercici del dret de la pròpia determinació”. “Catalunya reclama la seva llibertat i la seva sobirania”…

El poeta, al mateix temps, satiritza els personatges del panorama polític que el volta, com l’orador que “gesticula, plora i sua. / Camàlic de l’ideal / carreteja la veritat nua. / S’arromanga per la tasca. / És a punt de caure en basca / i en un raig de llum s’aferra. / Es revifa i escomet. / Parla a mà dreta, a mà esquerra / i de cara a la paret”. I diu del camaleó polític: “Blancs i negres et fan cortesia: / ets de tothom i ets de ningú. / Fas el que vol la majoria / per tal de presidir-la tu”.

Jo voldria reproduir aquí tres mostres de ben diferents estils, però que tenen en comú el caràcter d’“exemple” alliçonador i oportú en els temps que vivim:

“Fins la virtut convé que sigui moderada.

Una vegada

era un polític prudent, prudent, prudent…

És a dir que no era valent.”

I amb molta gràcia expressiva i popular:

“Tu que ets amic de Sant Jordi

i dónes llonguets al drac

perquè a l’infern se’n recordi:

al sac!”

I el tercet final de la sàtira IV, “D’ira insuficient”:

“Ira de Déu: nostra calma és impura.

Fes-nos impacients. I, encar, procura

l’esperó, a cadascú, d’una tortura.”