Nit de vent

M’estiro al llit i sento un repic desconegut a la finestra. Primer penso que un dels gats ha sortit a l’ampit i ara està urpant la persiana des de fora a la desesperada. M’aixeco i ho comprovo. Ni rastre de cap gat explorador. És només vent. I de vent en fa molts dies de nit, però avui la cosa s’esvera de tal manera que començo a pensar en negatiu. No és bon presagi, em dic en silenci dins el cap. Demà passaran coses lletges, m’asseguro tota sola. Immersa en aquesta mena d’espiral macabra sense cap interlocutor –el cervell sempre va a la seva bola–, el vent encara xiula més fort. Però tot d’una del xiulet passa al crit, com si s’hagués emprenyat amb la raça humana. L’entenc. La veu se li torna més greu i de tenor passa a baix. Estic una mica espantada. Des de sota les flassades, imagino els remolins, l’espessor d’un vent que es fa sòlid, d’aquella mena de vents que no recordo haver escoltat mai amb tanta força, ni quan passava els estius a l’Empordà i volaven para-sols a la platja. No aconsegueixo adormir-me de cap manera. La persiana balla un tecno desenfrenat i arribo a pensar que d’un moment a l’altre trencarà el vidre. Em convenço que l’endemà serà terrible. Tot xungo. I no. El matí següent, havent dormit gairebé res, fa un sol del dimoni i arribem als vint graus en ple gener. El matí passa entre riures i mans, i a la tarda danso entre dos gats que em miren com abans de la tempesta i uns ulls que se’m mengen amb més potència que mai. Necessito més nits de vent com aquella. Sobretot perquè va netejar-ho tot, per dins i per fora, i per l’endemà, un dia per a emmarcar.