Caminar

L’alt representant de la diplomàcia europea, Josep Borrell, diu que hem de deixar de parlar del procés de pau entre Israel i Palestina per començar a parlar, seriosament, del procés de creació de l’estat palestí. Que aquesta és la veritable solució del conflicte. I que gràcies a aquest procés arribarà la pau. Tant de bo. I el cap de la diplomàcia insisteix que és molt important com es diuen les coses i quines paraules es fan servir per dir-les. Ja era hora! Trobo que pel càrrec que ostenta Borrell, arriba tard a veure la importància de les paraules, del llenguatge i com s’utilitza. Que fa molt de temps que aquesta, la paraula, que és l’essència de la comunicació, s’hauria d’haver tingut en compte en aquest i d’altres conflictes. Si no es respecta, ja veiem què passa. I dic que és molt gros que fins ara no l’hagi reivindicada perquè és l’eina principal de la diplomàcia, que és l’art de conduir les negociacions entre dues nacions. I per negociar cal saber parlar i triar les paraules si no es vol ser víctima dels malentesos. Una feina, la de la diplomàcia, per a la qual no serveix qualsevol, ja que requereix desplegar un catàleg de característiques on no hi pot faltar el tacte, la sensibilitat, l’habilitat, la discreció, la prudència, la mesura, la traça, el seny, el talent, la subtilesa i, finalment, l’optimisme. Sí, aquesta disposició a veure i jutjar els esdeveniments des d’una perspectiva positiva i favorable. I trio aquestes paraules perquè si hi ha una voluntat d’arribar a entesa, de negociar –i això vol dir de cedir per avançar–, es pot arribar a culminar qualsevol procés, fins i tot el de crear l’estat palestí per assolir la pau. Ara, hi ha d’haver necessàriament la intenció, l’ànim, l’esperit. I això no vol dir que no s’hagi de reconèixer què s’ha fet, perdonar i no oblidar. S’ha de poder parlar. Però es pot avançar. Perquè, com diu Lluís Llach a la cançó, malgrat la boira cal caminar.