Crònica de Barcelona
Barcelona espera pacte
Servidor de vostès ja no s’atreveix a descartar que, a l’hora d’escriure aquesta crònica, Jaume Collboni estigui negociant també amb el PP de Daniel Sirera –que, de fet, ja fou qui el va investir– per tancar un pacte de govern a Barcelona. Perquè, per dir-ho amb un punt de conya, aquestes converses ja s’han convertit en una mena de mercat de Calaf, amb l’alcalde de matí, migdia i tarda –la nit ja la rifa per a algú altre– trucant a esquerra i dreta de manera indistinta, i un pèl indisciplinada també, per veure si aconsegueix aquella picossada de regidors que li permetin fer majoria o, en el seu defecte, poder fer més transitable el que queda de mandat. Des del punt de vista estètic, el procés traspua una imatge molt poc edificant per part de tothom. A partir de la certesa que les converses ja abracen tot l’arc ideològic possible –exceptuant Vox, només faltaria–, la idea que un té al cap és que això no va de discutir i transaccionar un projecte de ciutat que pugui ser compartit, sinó que el debat és de cadires. Sobre això, el cas dels comuns és especialment colpidor. Després d’aquella cèlebre justificació del “mal menor” per fer alcalde Collboni, amb l’excusa de la necessitat de protegir el llegat de vuit anys de govern de la voracitat destructora de Trias i els seus, el partit de Colau es veu ara cada dia somicant per un acord amb un partit, el PSC, que en aquest moment del curs, atenció, ja ha llençat a la paperera de la història l’urbanisme tàctic, la reserva del 30% per a habitatge protegit per la via d’aigualir-la o el bloqueig a les relacions institucionals amb Israel. Déu-n’hi-do les afinitats programàtiques entre les autoproclamades esquerres de la capital! Perquè, a aquest ritme, l’obra de govern dels comuns serà només un holograma, d’aquí a un parell de mesos a tot estirar. Però res d’això sembla especialment transcendental quan la discussió interior és entre triar un despatx a la plaça de Sant Jaume o el rum-rum de les places. És clar que Trias i companyia tampoc sembla que tinguin gaire clar quina cançó els toca interpretar. Un dia tot són coincidències amb el PSC, per passar a estar-hi enfadats l’endemà, i ja veurem què passa d’aquí a un parell de dies. Un batibull que ara sembla que suma un nou convidat, ERC, que també dol i vol per assolir la visibilitat política que sempre dona governar una institució que mou un pressupost de més de 3.500 milions.
Enmig d’aquest ball de les cadires hi ha, però, una ciutat que té prou inèrcia per abstreure’s de segons què i anar tirant, tot i que això no impedeix que vagi perdent posicions en aquesta lluita tan acarnissada com és fer-se un lloc en la globalitat. Fent una metàfora a partir de la seva política municipal, Barcelona és ara mateix una indefinició perpètua equiparable a la d’aquella no-superilla de Consell de Cent. Un projecte que conceptualment no se sap si tindrà continuïtat, serà desdibuixat per la via dels fets consumats o quedarà com un bolet isolat enmig d’aquella trama ortogonal que Ildefons Cerdà va imaginar. En resum, alcalde Collboni, triï parella de ball d’una vegada, la que sigui, i a la pista falta gent, que una urbs on el preu del lloguer ja supera el salari mínim interprofessional és un vaixell socialment a la deriva. I aquí és on som ara.