Camondo entre la pols

El ceramista Edmund de Waal va fer una entrada fulgurant en el món de la literatura amb La llebre amb ulls d’ambre, que narrava la història d’Europa a partir d’una col·lecció de netsukes, petites figuretes d’ivori d’art japonès, que havia heretat. És un llibre colpidor, escrit amb exquisidesa proustiana, que va tenir tant d’èxit, que va animar-lo a escriure’n un altre, L’or blanc, sobre els orígens de la fascinació per la porcellana. Era un camp que coneixia molt millor que no pas el dels seus avantpassats jueus, però la plasmació literària no va ser tan convincent. Algun dia s’hauria d’investigar per què allò que tenim més a prop és el que costa més de recrear. El cas és que ara ha publicat Cartes a Camondo, a Quaderns Crema, i retorna aquell narrador càlid que ja crèiem resignat al seu torn de ceramista. Moïse Camondo és aquí el destinatari d’unes cartes imaginàries de De Waal que, convidat a exposar a la casa museu del col·leccionista a París, enyora la pols enmig de tot “aquell disbarat operístic de cortines i tapisseries i domassos”, fins que la reconeix (“sense pols, monsieur, costa més trobar les traces”) en els calaixos pensats per guardar secrets, en les butaques de gran estil que encara retenen els murmuris de la casa, en els quadres que evoquen els fills i els espàrrecs de Manet al servei de taula, en els ecos que ressonen a les habitacions buides, incloses les dels nens. “Heu construït un espai per parlar amb els morts, per acollir-los”, escriu De Waal, que alça un monument a la memòria tan viu, que només es pot afegir, amb ell, que “la cendra és una substància redimida”.