Lliçons lingüístiques islandeses

A finals de l’any passat, l’Èric Lluent, un periodista català que viu a Islàndia, va treure un llibre sobre el seu país d’adopció: L’illa del vent, una obra ben escrita que té un capítol dedicat a la situació lingüística local que pot ser d’interès per a força lectors catalans. L’islandès tan sols té 350.000 parlants, gairebé tots els quals també dominen l’anglès. Per tant, seria fàcil arribar a la conclusió que aquest idioma petit té els dies comptats. Doncs no: per començar, rep el suport unànime de tots els partits polítics sense excepció, gràcies al qual s’ha pogut incrementar l’ús de l’islandès en tots els àmbits imaginables. Per exemple, quan Disney+ va arribar a l’illa, no hi havia cap títol doblat o subtitulat en islandès, en una època en què l’anglès començava a ser omnipresent. El govern va pressionar la casa Disney prou per aconseguir que doblés o subtitulés centenars de títols en la llengua del país, cosa que la majoria de la població agraeix amb escreix (deuen desconèixer aquella frase ultraimbècil amollada per tants catalanòfobs: “Soc un ciutadà del món”). D’altra banda, l’islandès sí que té un obstacle: el seus parlants, davant dels molts residents estrangers que parlen un islandès accentuat o imperfecte, canvien immediatament a l’anglès. Exactament com els catalanoparlants (n’hi ha 10 milions) que es posen a garlar en castellà només en veure que algú és estranger (o català, però amb un fenotip no europeu). Ara bé, en el cas de l’islandès, aquesta amenaça a l’ús de la llengua pròpia és contrapesada per la fermesa de les institucions a l’hora d’estendre’n l’ús. Aquí, per contra (i ni parlem dels PPCC), hi ha partits polítics que no pensen sinó a eliminar el català als pocs llocs on continua sent la llengua vehicular. Per què? Potser perquè, tal com va dir la ministra islandesa de Cultura a en Lluent: “La llengua d’una nació és la clau de l’èxit.”