El teletreball i el “ja que ets a casa...”

Quantes alegries ens va aportar descobrir el teletreball. És cert que amb aquesta fórmula sortíem perdent en el capítol de les relacions humanes, i no conec ningú que digui el contrari, però es compensava amb els avantatges propis de pencar a casa. Que només arrencar la jornada no et venia de gust dutxar-te, doncs xapa i pintura de cintura en amunt per tapar lleganyes i a punt per a les videotrucades. Que havies de portar el nen al metge o tenies reunió amb el tutor, doncs feies un parèntesi d’uns minuts perquè ho tenies tot a tocar i després ja recuperaries el temps restat. Que volies anar a la classe de ioga, doncs ho podies fer sense problema perquè t’estalviaves l’hora de metro o la caravana infernal de tornada a casa. Fins i tot vam ser capaços de concloure, enmig de la tragèdia, que la pandèmia havia aportat algunes coses bones a la nostra vida. Després va tornar la normalitat anterior al virus i, amb aquesta, el retorn a la feina presencial. Però no per a tothom, o qui s’ho va poder permetre va mirar de combinar les dues variants. Així fins al dia d’avui, en què tinc la impressió que les dones són les que més s’han acollit a l’opció de teletreballar, sobretot les que són mares i ho veuen com una oportunitat per aplicar totes les teories de la conciliació. I és així que estic envoltada de dones –no dic que no hi hagin homes, que ningú s’esveri– que han multiplicat les seves responsabilitats a la llar i amb la família perquè al cap del dia senten unes quantes vegades el “ja que ets a casa, podries aprofitar per...”. Així que si teletreballes i aquesta frase et retruny més de dos cops al dia, fuig sense pensar-t’ho i busca qui t’aculli, o simplement busca un mètode per aconseguir que les paraules t’entrin per una orella i et surtin per l’altra.