Agenda 2023

Final de gener. Abans de col·locar-la al costat de les trenta anteriors, repasso dia per dia la meva agenda de mà de l’any 2023. Es tracta d’un ritual que obliga a fer arqueologia d’un mateix. El que hi ha escrit a les pàgines pot resultar plaent, entendridor, desagradable, dolorós, neutre..., exactament igual que la substància dels nostres dies. Mentre llegeixes el que hi has escrit, t’adones que no hi ha cap temps tan mudable com el passat. Les autocrides (esperançades, pessimistes, funcionals o anodines) que tu escrivies sobre el requadre d’uns dies verges perquè encara havien d’arribar, ara, ja en plena relectura, queden confirmades, desmentides, postergades, desllustrades, intensificades, oblidades...

A l’agenda, és clar, com tothom, hi tinc anotacions de tota mena: de lliuraments d’encàrrecs de feina; d’adreces; de trobades que havia de tenir; el nom d’una ermita i d’una platja; o de pel·lícules que m’han captivat, com per exemple Estoy pensando en dejarlo, del director Charlie Kaufman, una trama de persones que viuen atrapades en un marc temporal fet de molts temps superposats i de memòries estratificades en al·luvions que es barregen entre si, segments d’un “temps quàntic” en què alguns personatges del film canvien d’edat en un tres i no res només de passar d’una habitació a una altra. Veure aquesta pel·lícula em va fer escriure al dia 7 de maig: “Ai, com voldria tornar a entrar al menjador de casa a l’edat de 20 anys!; i després a les golfes, amb 10!; i sortir a jugar a pilota al pati amb 13!” Ai!

Mentre fullejo l’agenda sé que estic davant d’un mirall insubornable que reflecteix la matèria dels últims 365 dies, aquest tao despòtic i amorós i generós i violent i càlid i caníbal i una altra volta despòtic i amorós a parts iguals, perquè de vegades l’atzar t’absol i et deixa menys o menys viu fins al final de l’obra que, en el meu cas, al 31 de desembre, es tanca amb un pensament còsmic de Henry Cartier-Bresson: “La vida és una marca que la vida ens deixa.”