El burillaire
Evidentment, és un sensesostre. Un rodamon, diríem. Però l’he vist més d’una vegada arran de muralla buscant un recés per dormir. Ara és cap a migdia, i el veig assegut a la placeta que va crear en Quim Nadal al carrer de Mercaders. Seu en un banc de pedra que li serveix de cadira i de taula. Ha deixat una bossa de plàstic blanc al seu darrere i porta a l’esquena el seu equipatge: una motxilla mitjana, sota la qual aguanta els cartrons que l’abriguen a les nits. Ha escampat unes quantes burilles al seu davant, sobre la pedra, i està cargolant una cigarreta, pacientment. Feia molts anys que no veia un burillaire, molts… Però es veu que no s’han pas extingit. El 2015, Ramon Solsona escrivia aquí mateix que n’havia vistos tres en pocs dies. Molts lectors es preguntaran què és un burillaire. Si ho demanen a la IA els dirà: “Un burillaire és una persona que recull les burilles dels cigarrets i les neteja per vendre-les a les fàbriques de tabac per a la seva reutilització. Aquesta pràctica era comuna a Europa durant els segles XIX i XX.” Si m’ho pregunten a mi, diré que sí, que és això. Ara, no em consta que les fàbriques de tabac comprin o hagin comprat puntes de cigarret per reaprofitar el tabac. Aquelles burilles, ensalivades, brutes, plenes de nicotina, havien de fer una pudor espectacular. És clar que... ves a saber. Després de la guerra, vaig viure a la Rambla amb el meu oncle Jaume. Era metòdic. Fumava cigarrets de picadura que es cargolava ell mateix, com gairebé tothom. Però no llençava les puntes. Les deixava curosament en un cendrer exprés. Quan en tenia tres o quatre, les desfeia i n’aprofitava el tabac. Ho havia après a les trinxeres, quan el tabac era introbable. Fumat el cigarret reaprofitat, l’oncle no guardava pas la burilla, que era massa pudenta, però la tirava pel balcó per tal que algun burillaire la pogués recollir. Economia de guerra.
A la sortida del futbol i dels toros d’aquells anys de misèria, els burillaires feien l’agost: els queien molts puros a mig gastar, moltes cigarretes poc aprofitades... Es deia, i devia ser cert, que el tabac d’aquelles collites deixava un excedent que era venut, ja cargolat altre cop, al mercat soterrat dels miserables.
