Desmuntar Madrid

El segon mandat d’Aznar, el de la majoria absoluta, és el del rearmament ideològic i el desacomplexament de la dreta espanyola: una gran capital, interpretació restrictiva de la Constitució i noves tècniques maniqueistes de discurs polític. Van construir el gran Madrid: empreses, mitjans de comunicació, funcionaris, jutges, infraestructures. Un centre de poder extractiu que, a més de donar continuïtat a l’espoli fiscal a Catalunya va crear el que acabaria generant l’Espanya buidada. Aquesta estructura social i econòmica, que ha consolidat electoralment el PP –i Vox– a Madrid, és totalment contrària als interessos ideològics i electorals del PSOE a l’Ajuntament, la Comunitat i a l’Estat. Per això volen desmuntar-la. El PP va arribar al poder a través del Pacte del Majestic, signat amb la CiU de Jordi Pujol. El pacte incloïa cessions importants sobre aspectes que semblaven intocables per l’espanyolitat: servei militar, trànsit, governadors civils, impostos… Semblaven tan intocables com l’actual llei d’amnistia. Però ho van fer. Perquè sabien que si no tens el poder, encara que comporti contradiccions, no pots fer res. Aquesta lliçó el PSOE també la té clara i ha accedit a córrer aquest risc. I fa la impressió que s’hi posarà a fons. Per això hi ha certs membres de la judicatura que amb les seves accions –gens ètiques i dubtosament legals– estan determinats a fer caure el govern de Sánchez. La via escollida per fer caure Sánchez és tombar el seu acord amb l’independentisme, molt tensionat per la competència electoralista interna i encara un punt acomplexat pel mal humor d’una petita part que continua de dol però, sobretot, atenta al que surti de la llei d’amnistia. Desmuntar Madrid sembla un encert, sobretot si és a canvi d’obtenir bons rendiments com en el Pacte del Majestic. El risc és que si li surt bé al PSOE pugui no necessitar més pactes amb els nacionalistes, com li va passar a Aznar. Tot i això, cap traspàs va tornar enrere.