La fe de Bayona

La societat de la neu (2023) podria ser una nova pel·lícula emotiva, d’alt pressupost i amb voluntat d’impacte sobre la tragèdia/miracle més gran dels darrers 50 anys. Recrear el cas dels supervivents en un accident d’avió als Andes, que per poder-se mantenir vius van haver-se de menjar els companys morts, no és una banalitat i certament és un terreny obert per a moltes lectures. Hi ha ja 26 llibres i diversos documentals sobre el tema. Un pòdcast de l’incansable Jordi Wild també ha posat el tema de manera magistral en boca de Carlitos Páez, el més jove dels jugadors de rugbi accidentats que es va salvar i que ha dedicat la seva vida a explicar què va passar i quines lliçons se’n poden treure, sobretot pel que fa a treball en equip, resistència i fe en el futur. El canibalisme i el dilema ètic que comporta és un element imprescindible en la història, però n’hi ha molt més.

El que em crida l’atenció de la pel·lícula de Juan Antonio Bayona no és la cruesa de les imatges –que hi és i costa molt oblidar-les–, la superba actuació, els efectes especials, la densitat del relat, sinó el fil vermell de la fe que ressegueix de manera ininterrompuda tota la història. Ja només d’obrir la pel·lícula, els primers minuts són d’una celebració eucarística. No passa cada dia que una pel·lícula que s’inicia amb una missa estigui nominada a tantíssims premis nacionals i internacionals. I no és un recurs casual, perquè el director Bayona no juga a les casualitats. I el que es diu en aquella missa tampoc és un text qualsevol, “random”, com diuen els joves, ja que es parla precisament de donar la vida pels altres. Bayona dedica estona a fer-nos assistir a una missa a l’Uruguai el mes d’octubre de 1972.

Una Eucaristia, que és una acció de gràcies, i que té com a elements el pa i el vi, és un acte on aquell pa i aquell vi es converteixen en el cos i en la sang de Crist, que alimenta (sí, es fa servir aquesta paraula) els altres. La pel·lícula La societat de la neu és eucarística. I també eclesial, perquè la comunió que es crea entre les persones (vives i mortes) és d’una intensitat superlativa. Bayona es recrea en símbols (rosaris, referències a Déu, una Ave Maria de Gounot) però sobretot deixa clar que el que sembla impossible, amb fe, pot esdevenir possible. Allà on no hi ha cap esperança (i que et donin per perdut enmig de les muntanyes dels Andes, a molts graus sota zero, sense aigua ni menjar, no és un bon pronòstic), just en aquella negríssima nit, hi rau la possibilitat de sortir-se’n. A part de les reminiscències a l’Evangeli i a les paraules de Jesucrist, molt clares, la relació amb el llibre de Job és innegable. Als passatgers els passa de tot. I quan sembla que no pot tenir lloc cap altra desgràcia, en venen més, com al Job bíblic que lamenta que tantes calamitats li passin, a ell, que a més, és una persona justa.

Bayona és un director que et posa al límit però no per fer pel·lícules heroiques de sants, sinó per demostrar l’extraordinària força de la gent comuna, com vostè, com jo, com el desconegut que llegeix el diari a la taula del costat. Em diuen que han acusat la pel·lícula de ser poc religiosa, tot el contrari de la meva visió: hi trobo la fe per tots costats. Quan van rescatar (a la vida real, no al film) els supervivents, el papa de Roma d’aleshores, Pau VI, els va enviar un telegrama molt punyent, per tranquil·litzar aquelles persones (la majoria molt devotes i catòliques) que havien tingut dubtes (més que legítims) quan van decidir que per sobreviure havien d’ingerir la carn dels passatgers morts. El papa de Roma els va fer saber que si no ho haguessin fet, hauria estat un suïcidi. També ara, 50 anys després, el papa Bergoglio (recordem que l’avió era de l’Uruguai, anava a Xile i va estavellar-se a terra argentina, com la del papa) els ha reconfortat per la seva resiliència i els demana que recordin i preguin pels morts i les seves famílies.

No som res sense els altres, i és un encert que una pel·lícula que s’ha sabut infiltrar en els millors festivals del món no només recordi aquest esperit de col·lectivitat humana sinó que ens demostri que, tot i les inclemències i injustícies, hi ha casos de superació i supervivència. No és una pel·lícula que es podrà veure als avions, perquè el nivell d’angoixa dels passatgers i la seva tensió arterial no serien una bassa d’oli. Però jo suggereixo que la passin a molts altres centres, educatius, religiosos, culturals, esportius, empresarials, administratius. Hi ha molta vida, en Bayona, molta fe, molta caritat, molta esperança.