Quin mes l’espera!

És clar que ahir a la tarda era ahir a la tarda i s’acabava de viure tot el que s’acabava de viure. És clar que el que s’acabava de viure era prou galdós per a més d’un. És clar que les sangs estaven prou calentes perquè tots estiguessin molt en el seu paper. Bolaños i Santos Cerdán varen ser molt contundents. No pensen tocar res. “La llei sortirà tal com ha entrat, perquè es impecable.” Junqueras també va ser prou explícit que com està la llei ja li està prou bé i que per això ERC la va votar, i que per això havia anat a Madrid a veure i viure l’èxit que Junts li va estroncar. Puigdemont, en la seva piulada de dimensió bíblica, també acabava amb claredat: “No ens mourem del compromís d’incloure tothom”, escrivia. Des del minut 1 que la llei es va encallar, que l’onada mediàtica ve centrada en la idea que la negativa de Junts obeeix a “salvar Puigdemont”, però torna a ser una mentida podrida. Mentida podrida que ara ens faran rosegar i mastegar fins que s’acabi aquest nou tràmit. Serà un continu. L’única cosa que ara és clara és quin mes l’espera, a Puigdemont! Li baixaran totes i de tots cantons! Està molt clar! El que costa més d’escatir és on acabarem d’aquí a un mes o cinc setmanes. Entre altres coses, perquè no sabem com hi hem anat a parar. No descartin que Sánchez ja hagi virat cap a la convocatòria d’eleccions i prepari el terreny. Al maig ja pot fer-ho. A veure com entomen el resultat a Galícia d’aquí a quinze dies. No descartin res!