Glasgow

Una llàstima immensa. Després de l’empat a 2 vam creure que el destí s’havia decantat definitivament a favor dels blanc-i-blaus a Glasgow. Que el fantasma de Leverkusen havia estat foragitat, però no. Un excel·lent Palop –els dos porters van brillar a gran altura– es va encarregar de clavar l’estocada última, definitiva i més dolorosa, a l’equip que entrena Valverde.

En tancar el televisor, tant com el disgust per la derrota catalana, em va quedar una sensació molt positiva pel que havia ocorregut sobre la gespa. Els aficionats hi vam veure bon joc i sobretot hi vam poder apreciar coses que a vegades costa de trobar.

Els jugadors de l’Espanyol i el Sevilla ens van parlar, més enllà del resultat del matx, no sols de dignitat, sinó també de fe, honor i autoestima. I de sentir els colors, encara que aquest tercer element no ha de ser, al meu entendre, imprescindible. Tots vam disfrutar molt d’un partit que, a més, va ser trepidant i roent d’emoció. I tampoc no vam poder oblidar el FC Barcelona, i el moment delicat que travessa.

Un moment en què probablement hi tenen responsabilitats des de l’últim jugador fins al president. També Rijkaard, a qui jo sempre he elogiat. Com va dir-me un culer conspicu ahir al matí, “si el Barça hi posés la meitat de les ganes que hi van posar l’Espanyol i el Sevilla, en faria de temps que seríem campions!”. Bastant cert. Però també que és justament en les dificultats quan realment es posa a prova el caràcter de les persones i les institucions. En aquest sentit, les jornades de Lliga que resten constitueixen un gran repte i una oportunitat.