La Rahola, un artefacte cultural

Dissabte de la setmana passada es van cloure els actes de commemoració del 175è aniversari de la Biblioteca Pública de Girona. Un monumental vinil ho ha estat anunciant a la façana de les noves instal·lacions del carrer d’Emili Grahit, allò on hi ha des del 2017 la Biblioteca Carles Rahola, la més gran de Catalunya i de l’Estat, l’artefacte cultural de què disfruten els gironins o “la bèstia”, com la va definir el director general de Promoció Cultural i Biblioteques de la Generalitat, Josep Vives. En tot cas una joia de biblioteca que és utilitzada per una mitjana de mil persones al dia, segons va fer saber la seva actual directora, Maria Àngels Prat, abans que la soprano Maite Mer i la mezzosoprano Gina Reiner omplissin amb les seves ben modulades veus l’ampli vestíbul de la biblioteca, trencant per uns instants el silenci que hi ha d’imperar. Àries i duets que, com no podia ser de cap altra manera, van acabar amb el brindis de La Traviata i amb la sensació que amb la Carles Rahola l’accés universal a la informació i al coneixement queda ben garantit.

D’aquella primera biblioteca inaugurada el 1848 a l’Institut Vell del carrer de la Força es va passar als més de seixanta anys a la Casa de Cultura, abans de la ubicació actual. De tot això en va parlar en una magnífica glossa Carme Renedo, la cap de les Biblioteques de la Diputació de Girona. En això, tot un exemple. L’edifici és de titularitat estatal, la gestió la porta la Generalitat de Catalunya amb el suport de la Diputació i l’Ajuntament. L’acte va servir d’homenatge al senyor Enric Mirambell Belloc i a les dones que el van substituir: Teresa Garcia Penedès, fins al 2012; Lourdes Reyes Camps, que va organitzar el trasllat, i Sílvia Sanahuja, que la va impulsar i dirigir durant la pandèmia.

Carme Renedo, glossadora excelsa amb aquell punt d’ironia que la caracteritza, va parlar del llarg camí en aquests 175 anys. En podrien sortir diverses cròniques, però destaco la manera com va explicar l’acord per fer la nova biblioteca, l’any 1950. L’Estat pagava les obres, la Diputació de Girona cedia l’espai a l’Hospici i hi posava els treballadors, i l’Ajuntament cedia els llibres de la biblioteca municipal. “Pocs dies abans de la inauguració, quan les obres ja s’estaven ultimant, hi va entrar, tot fent el curiós, l’escriptor Josep Pla. Després de fer un elogi del que estava presenciant, va preguntar, amb el seu característic tarannà: «Tot això qui ho paga?» Quan se li va contestar que per fer-se càrrec de les despeses s’havien posat d’acord les administracions estatal, provincial i municipal, va exclamar: «Això sí que és un miracle!»” La Carme també va explicar l’enrenou pel nom. Se li volia posar el nom d’Eiximenis i el governador civil va sufragar (pagant els contribuents, va puntualitzar la Carme) un bust que en va fer Domènec Fita. A l’Ajuntament li anava bé perquè així al col·legi que ara es diu Eiximenis se li podria dir Doña Carme Auguet, la professora filla de qui va cedir els terrenys. Però llavors es va dir que tot plegat seria un greuge per al bisbe Lorenzana. La biblioteca es va quedar sense nom, però mai no se la va conèixer com “la de l’Hospici”. Ara és “la Rahola” i porta el nom d’un símbol d’integritat, cultura i noblesa.