Terra dura, prosa forta

Al llibre La terra dura (Pòrtic, 2023), l’escriptora Anna Punsoda parla molt de passada de la Mancomunitat. En realitat, el llibre parla sobretot de la Segarra, dels Plans de Sió, i d’aquesta Catalunya postoctubre, tan desorientada i tan impotent, dins de la qual l’autora només troba una via de sortida en el retorn als fonaments forts i a les arrels persistents. Com ha fet ella mateixa, segons explica al llibre, empesa pels atzars de la vida, amb el seu retorn a la terra d’origen després d’haver marxat de jove a Barcelona a construir-se una vida pròpia. Ho explica amb una prosa sòlida, ferma, sense maquillatges ni trucs de fireta. La consistència d’una mirada equilibrada sobre una vida viscuda, un paisatge redescobert i un món al qual retornar i que, alhora, és també totalment nou.

Però també parla, insisteixo, de la Mancomunitat: en un capítol d’aquesta crònica ferma i intel·ligent en forma de dietari, Punsoda explica que una antiga relació amb un polític progressista alemany, un home absolutament centrat en el seu progressiu èxit social i polític, va arribar al punt final en una conversa en la qual ella va posar sobre la taula el desinterès que tenia el polític per qualsevol cosa que pogués ser important per a ella: “Coneixes la Mancomunitat?”, li va etzibar. La què?

La referència a la Mancomunitat és molt ben trobada perquè amb aquest llibre trobo que s’hi compleix, d’alguna manera, una de les aspiracions d’aquella generació de polítics i intel·lectuals que volien construir un país complet: la Catalunya ciutat. Que se m’entengui bé: la Segarra és la comarca menys urbana de Catalunya, i la seva gent, la menys noucentista que conec. Però el llibre traspua una modernitat, uns valors generacionals compartits amb tot el país, una mirada lúcida i sincera que s’allunya dels tòpics de la ruralitat vista des de lluny. La Segarra tal com és: dura, desconfiada i protectora alhora, amb la seva agroindústria que s’ho menja tot, amb els seus immigrats que comparteixen temples i temperaments, amb els seus ecologistes i les seves mares atrafegades escola amunt i escola avall, amb les seves feministes que agafen el relleu d’unes dones que des de l’obscuritat dels temps han fet al camp les mateixes feines que els homes, amb els seus dandis progressistes i els col·lectius inquiets que restauren castells mil·lenaris o organitzen xarxes veïnals per impedir que la desídia política maltracti més el territori amb macrogranges i deserts fotovoltaics.

I aquest és l’altre gran valor, crec, de l’obra de Punsoda: completar la construcció literària del país des del propi jo i des del propi lloc. Com ho feia també, en aquestes pàgines, l’enyorat Manuel Cuyàs i el seu Mataró. L’experiència pròpia i local per descobrir un país sencer. Una tradició que ve de les memòries barcelonines de Sagarra i de l’Empordà de Pla. Hi ha moltes maneres d’aproximar-se al país i al fet de ser català. També des de la Segarra. No siguem, doncs, un país incomplet i inconsistent on passi allò de: “Coneixes la Segarra?”. La què?