I així estem

La idea de la gran sardana al voltant de la muntanya de Montserrat, que vaig divulgar fa pocs dies a través d’un carta de Francesc Comerma, ha tingut un cert ressò en diversos àmbits. Algú ha anat massa de pressa a preguntar, ja, on havia d’apuntar-se; hi ha els escèptics sobre la viabilitat del projecte; hi ha algunes entitats excursionistes que consideren que cal analitzar-ho a fons.

El senyor Esteve Fàbregas, de Lloret de Mar, m’escriu que la idea del senyor Comerma ja és antiga, “en vaig sentir parlar quan era jove”, i agradava a Fèlix Millet i Maristany. El mateix Fàbregas, en la “Lliçó magistral de la Sardana” (1971), recollia “entre boires de somni” la visió d’una sardana gegantina que s’estenia majestuosa pels quatre vents, fins a donar materialment una volta sencera a la Muntanya. “Vint-i-cinc mil sardanistes, puntejant per camins i dreceres de cara a la muntanya santa, proclamaven llur voluntat de ser fidels a l’esperit de la terra”.

Assegura Esteve Fàbregas que aquell any els Amics de la Sardana de Lloret de Mar tenien previstos tots els detalls (mobilització dels sardanistes, música audible per a tothom, i fins l’helicòpter per a la filmació, i la difusió de l’esdeveniment per la UNESCO). La idea fou exposada al Pare Cassià M. Just, Abat de Montserrat, el qual la va acollir complagut, però aconsellà prudència en realitzar-la, “vistes les dificultats que presenta i la necessitat, pel bé de Catalunya i de tots, de vetllar perquè la magna rotllana no acabés en un sorollós fracàs. I així estem”, acaba Fàbregas.

Així estem, sí senyor. Més aviat aturats, diríem. En el camp d’aquesta gran sardana i en d’altres coses “grans” que també caldria fer d’una vegada. Tenim idees molt “velles” que es van repetint periòdicament; com diu Fàbregas, “ja en vaig sentir parlar quan era jove”. Són idees que ens acompanyen al llarg de tota la vida, com si fossin una mena d’herència no realitzable, uns títols honorífics que acrediten que valem molt… que valdríem molt si els títols fossin vigents.

I fins i tot quan aconseguim excepcionalment de “tenir-ho a punt”, aleshores entra en joc el consell de prudència, la famosa prudència, la virtut cardinal que hem convertit sovint en pecat nacional.

I així estem… Ara al senyor Comerma se li ha acudit el mateix, i segurament d’altres catalans han tingut, un moment o altre, la mateixa pensada o una de semblant. És ben lògic, i més si tenim en compte la confluència de batecs sardanistes i montserratins en aquest país. Han passat nou anys de la proposta lloretenca. Continuem condicionats pel temor al risc? Discutir la prioritat de les idees és bastant menys útil que emprendre’n la realització. Hi ha algú que es vegi amb cor de responsabilitzar-se d’iniciar-la? Si s’hi identifica la comunitat, l’èxit és segur. Si no és així, no en parlem més. Fins que d’aquí a vint anys algú la tornarà a descobrir “entre boires de somni”… I així estem, amic Fàbregas, amic Comerma, amics i amigues en general.