Carrer de les exposicions

Feia temps que no havia dedicat un parell d’hores de la tarda de dissabte a visitar galeries d’art. Passant pel carrer del Consell de Cent he vist, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, una sala que per a mi era nova: Sala Dalmau. I aleshores se m’ha acudit de seguir sistemàticament l’itinerari d’exposicions que es concentra pràcticament en dos-cents metres.

He començat per la Syra, per respecte a l’antiguitat, al passeig de Gràcia; aleshores he tombat el xamfrà de Consell de Cent i he entrat a la Dalmau. Una mica més enllà, la galeria Ciento. Sense deixar la vorera, a la rambla de Catalunya hi ha la galeria Prats. Si travesséssim Aragó trobaríem la Sala Rovira, però m’he proposat de no abandonar l’eix de Consell de Cent. I així entro immediatament a la Sala Gaudi. A quatre passes hi ha Dau al Set i pràcticament al costat la galeria René Metras. I al cap de pocs portals la Sala Gaspar, la veterana del carrer. Al seu davant hi ha dues galeries més: Dedalus i Eude.

Deu galeries d’art, doncs, en un espai tan petit, vuit de les quals estan situades en dos-cents metres del carrer del Consell de Cent, i sis es concentren entre rambla de Catalunya i Balmes. És un fenomen molt interessant, pel que té d’evocació gremial. Si ara fossin temps de batejar, això seria el carrer de l’Art, o el carrer de les Exposicions, com va néixer el carrer del Vidre, el carrer de l’Argenteria o el carrer dels Boters. En certa manera, aquestes sales intenten una reorganització de la ciutat a la manera medieval, i l’agrupament d’activitats del mateix caire presenta, com és sabut, una colla d’avantatges per al client i per al venedor. Sempre m’ha dolgut la destrucció de les unitats comercials barcelonines, de la qual és culpable tant la infidelitat dels botiguers envers la seva pròpia història com la infidelitat dels clients envers els seus establiments habituals. Barcelona és definida pel “nou-riquisme” del canvi i de la dispersió, i això fa que ens commogui la solidesa de les ciutats que, com Londres, conserven en els indrets de sempre tantes botigues centenàries, i on els sastres, els barretaires, els camisers de prestigi es troben aplegats encara en uns carrers molt concrets.

He visitat, doncs, totes aquestes exposicions –m’ha impressionat especialment la presència de l’escultura; n’hi ha força, des de l’exposició realment antològica de Subirachs fins a les exposicions de nous artistes, com Lluís Blanc– i he tingut la sensació de fer unes hores de vacances. Passes aquestes portes i el carrer, i el soroll, i la rutina s’obliden. Hi ha una atmosfera plàcida, sedant i estimulant alhora. Fas lentament la volta a la sala, deixant-te impregnar pels colors, les formes i el silenci. Si algú parla ho fa en veu baixa. Respires com si haguessis recuperat un ritme més serè i més profund de vida.

En sortir reps el xoc del carrer i apresses el pas per refugiar-te en la sala d’exposicions veïna. Quan surto de l’última i topo amb la nuesa del carrer de Balmes, penso que aquest itinerari secret de Consell de Cent és una mena de droga.