Articles

Mossos i nació

La celebració a Terrassa del Dia de les Esquadres, sis mesos després de la seva feliç presència a la ciutat, em va donar l’oportunitat de preparar unes reflexions i de tenir l’honor d’exposar-les davant dels Mossos. Ara, i esperonat per les darreres informacions que podrien afectar negativament la credibilitat de la nostra policia, vull traslladar-les als lectors de l’AVUI i, si pot ser, contribuir a estendre i fer créixer el respecte del qual haurien de ser mereixedors. No puc evitar, per ser del tot clar, recordar que formo part d’una generació, i un grup social, que vam arribar a l’adultesa sabent que la policia no era només un adversari per témer, sinó un enemic per vèncer. Era el braç llarg de la dictadura, que ens vigilava i teníem a tocar. Però també sóc de la generació de patriotes que hem vist en els Mossos d’Esquadra un dels tres eixos fonamentals de la pròpia dignitat nacional i democràtica: l’autogovern, el finançament i l’ordre públic. Paradoxalment, a hores d’ara, el finançament és un escàndol, l’autogovern està sota l’amenaça del Tribunal Constitucional i només la policia sembla que pot representar aquesta dignitat a la qual aspirem.

Del que no estic gens segur és que la nostra generació hàgim sabut transmetre a les generacions que ens han succeït la importància del canvi que suposa disposar dels Mossos d’Esquadra. Un canvi especialment significatiu, a més, si tenim en compte que en els cossos policials espanyols mai no es va produir cap ruptura democràtica veritablement regeneradora. De manera que, instal·lats en la nostàlgia del record de velles batalletes que serveix per redimir-nos de tantes desercions posteriors, crec que no hem contribuït amb prou responsabilitat i convicció a trencar els vells esquemes que encara contaminen, molt injustament, la feina d’un cos policial jove però amb partida de naixement democràtica.

Jo mateix m’adono que mai no havia trobat l’ocasió per fer l’elogi d’uns Mossos d’Esquadra que són, en definitiva, una peça fonamental per garantir la bona convivència al país i, en conseqüència, el futur nacional dels catalans. Precisament, ja és en l’origen de l’ús del terme policia, que hi trobem la idea –segons Joan Coromines– de “caràcter humà i comprensiu” o d’“esperit de convivència social”. El nostre lingüista de referència troba escrit el terme per primera vegada en Francesc Eiximenis, al segle XIV, on policia és sinònim d’amistat. I, més endavant, coneixem la vinculació del terme, tal com recull l’Alcover-Moll, amb la “bona criança en la conducta, en el parlar” i amb la polidesa i la urbanitat. En definitiva, en la bona educació.

Tanmateix, quan parlem dels Mossos ens hem de referir pròpiament a un cos de policia modern, amb totes les connotacions pròpies de l’exercici legítim i reglat de la violència al servei de la ciutadania. Ara bé, crec que hi ha dues dimensions de la policia que la segueixen vinculant a la bona educació de manera molt estreta. En primer lloc, diem que la policia és defensora de l’ordre, tot i que crec que hi guanyaríem sí l’anomenéssim pel que és: garant de bona organització social. Fa temps que sostinc que la bona educació cal vincular-la a la bona organització social. Per dir-ho així, la policia no empaita els dolents, sinó que empaita els qui, saltant-se les normes –siguin dels bons o dels dolents–, alteren el bon funcionament de la societat. En segon lloc, relacionem la policia amb la seguretat. Però també aquí crec que, més que no pas de seguretat, faríem bé d’entendre que el veritable valor per defensar és el de la confiança bàsica, que, com ha explicat bé la sociologia, és el ciment de la vida social. En aquest sentit, és un error demanar a la policia més seguretat de la necessària, no tan sols perquè es vulneraria la llibertat individual, sinó perquè l’excés de control exacerba les pors. La missió de la policia, però, no és fer por, sinó evitar que en tinguem.
En definitiva, crec que la nostra relació amb la policia catalana hauria de guiar-se pel fet de descobrir-hi una institució capaç de desvetllar admiració i que alhora sabés admirar. Faig servir la idea d’admiració en el sentit que proposa Michel Lacroix (El culte a l’emoció, La Campana, 2005), com una de les grans “passions de l’ànima” que deia Descartes, com la capacitat per reconèixer el valor d’uns vincles que ens allunyen de la barbàrie del subjectivisme capriciós del gust. És l’admiració allò que educa la sensibilitat i la cohesió social, la que forma la ciutadania i, en definitiva, que fa possible la nació. Vull dir que els Mossos d’Esquadra han de saber que són portadors de l’esperit de la nació, tant de la seva tradició passada com de les seves aspiracions futures. Sense aquesta vocació nacional, simplement no existirien. I, alhora, els catalans hem de veure en el Mossos una referència explícita a les nostres aspiracions col·lectives.

És per això que no puc deslligar la meva radical esperança en el futur nacional del país de la meva admiració i confiança en l’alta responsabilitat que té encomanada la nostra policia. Ni que aquesta confiança pugui ser posada a prova tant per algun error propi com per les irresponsables instrumentalitzacions polítiques a què de tant en tant es veu sotmesa. Però tinguem-ho clar: sense Mossos tampoc no hi ha nació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.