El factor humà
Entre el cel, la (poca) aigua i el foc
El primer barri de Barcelona té tanta aigua com por tenen els veïns de quedar-se sense submi- nistrament suficient
El primer barceloní no es diu Jaume. El seu nom és Manolo, Manolín per aquells que el tracten amistosament, i viu en aquesta ciutat tan lluny com es pot del seu ajuntament i de la plaça de Sant Jaume, tant que si es descuida, en sortir de casa, una cama li marxa pel terme municipal de Barcelona i l’altra pel de Montcada i Reixac.
El Manolo és un home de frontera, el primer veí de la capital del país segons s’hi arriba procedent de Girona. Viu al passeig del Cimal, límit de la ciutat amb el municipi de Montcada. El carrer és situat dalt de tot d’una muntanya on el vessant que mira cap al mar correspon al barri de Vallbona, a la perifèria de la perifèria del districte de Nou Barris, mentre que a l’altre conforma l’agombolament del barri montcadenc de Bifurcació, amb cases clavades com estaques al pendent, de finestres i balcons amb vistes a l’estesa de vies del tren i al monstre de la gran cimentera.
El primer barceloní és, també, el propietari del primer bar que es pot trobar a la ciutat, entrant-hi per aquest costat, un singular espai de restauració i esbarjo, que recorda els berenadors de les Planes, i que es distingeix pels xiprers plantats per ell mateix i el seu pare, arbres que envolten el lloc i li donen nom.
L’establiment és de les poques construccions originals del barri –autoconstruccions aixecades per gent humil i pencaire, vinguda de fora– que van sobreviure al pla d’ordenació urbanística que als anys noranta s’hi va desplegar. Si no hagués estat per la intervenció directa de l’històric regidor del districte, Antoni Santiburció, Els Xiprers hauria anat a terra, com tantes altres edificacions. De fet, passejar avui per Vallbona és com fer-ho per un parc arqueològic modern, trepitjant els antics fonaments de les casetes que hi havia –“No teníem ni aigua corrent, ni clavegueram”, s’explica el Manolo– i els mosaics que ara són sales d’estar als quatre vents.
El vent que transita seguint amunt i avall la conca del Besòs és una de les constants d’aquest barri que mira el cel, amb el seu punt més alt, on té la casa el Manolo, a quasi 90 metres d’altitud. Des d’aquí la visió de la conca del Besòs és privilegiada, amb el riu avançant per l’esquerra, les vies de tren per tot arreu, la gran autopista a la dreta i, enmig, a la terra ja plana, el camp de futbol del Racing i la finca de la Ponderosa. Són dos espais veïns que necessiten l’aigua, ja sigui per mullar la gespa artificial o fer créixer les hortalisses.
Perquè si una cosa no falta al barri del Manolo és l’aigua. El que fa únic Vallbona és el discórrer tranquil de l’aigua que porta el rec Comtal, primer travessant un bonic parc urbà i després flanquejant les contrafaçanes d’un conjunt de cases modestíssimes que si algú pensés a pintar de colors gosarien fer la competència a l’estampa gironina de l’Onyar (com fa avui el Girona amb el Barça, però al revés).
Tanta aigua i ara en Manolo viu amb el temor de si per mor de la sequera s’abaixarà la pressió i la seva dutxa encimbellada al capdamunt de Vallbona quedarà seca. Una cosa té clara, amb o menys aigua, seguirà encenent el peculiar fogó del bar Els Xiprers on crema llenya per coure les paelles. Un arròs de veritat cuinat, atenció, només per encàrrec.