Els ídols de la nostra adolescència

Ha aparegut per casa els pares la carpeta que feia servir a l’institut. És una carpeta curosament folrada amb retalls de revistes i fotografies de famosos que aleshores idolatrava i m’ha fet pensar en l’admiració desfermada i irracional que en un moment de la nostra vida sentim per persones de les quals ni tan sols sabem si en la intimitat són uns cretins. Però és inevitable que en el seu moment els veiem com éssers totpoderosos, que arribem a maleir les seves parelles –quin clàssic el “llàstima que sigui gai”, com si en cas de no ser-ho el tinguéssim l’endemà trucant-nos al timbre de casa– i que ens sentim inquiets si els tenim a uns metres. Anys més tard ens hi referim encara com el nostre amor platònic, malgrat que no ho devia ser tant, de platònic, si compartia carpeta i pensaments pecaminosos amb quatre o cinc persones més. Trobo a faltar dones a la meva carpeta. Tampoc no hi ha homes lletjos. Confesso que algunes imatges m’han avergonyit i altres m’han traslladat a aquells instants de desig esbojarrat d’adolescent i m’han robat un somriure. Celebro saber que la meva adoració no em va dur mai a tenir comportaments absurds. Vull dir comportaments com el de les adolescents d’ara, que criden “em morooo” quan surt el seu ídol per la televisió i penso que elles sí que s’han begut l’enteniment i me les miro amb cara de què coi esteu fent, que només és un coi de nen que surt per la tele. I no entenc tanta passió i m’acabo repetint que, per sort, jo no era així. Fins que un dia, casualitats de la vida, una d’aquelles persones que idolatraves en el passat et fa arribar que és lector teu i corres a explicar-ho a tothom i et trobes ennuegant-te amb la teva teoria que la nostra generació no era tan enfavada com l’actual.