L’assassí també hi era

Que no perdi el temps el lector examinant amb detall les persones que apareixen en la fotografia que il·lustra la crònica, perquè no l’hi trobaran, però ell hi era. En silenci, discretament, amb la invisibilitat dels fantasmes que han de carregar per sempre més amb el pes feixuc del seu passat tempestuós, l’assassí va ser present, com una persona més del públic, en el bateig de la novel·la Hiperràbia, un dimecres al vespre a la llibreria Finestres.

En aquesta obra editada per Angle, l’escriptor, Ferran Grau, hi mastega la terrible història del protagonista no visible d’aquesta crònica, Ricard Pinilla, un dels tres assassins de Rosario Endrinal, la dona morta en un caixer automàtic per les ferides que li van provocar la ruixada amb dissolvent i el foc que hi va encendre la punta d’una cigarreta llançada en un gest criminal que la va cremar viva.

Hi era l’assassí, escoltant l’autor de la novel·la; el padrí major de l’acte, el gran Carles Zanón, i el corrector, Álvaro Munyoz, aquest últim amb una participació clau en l’obra, que l’autor va decidir escriure en argot xeno, que en metallenguatge vindria a ser la manera com uns joves asocials deformen la seva parla per establir un codi de relació propi, un idioma de bars i carrers que els aparta de la realitat en què viuen fins a generar-ne una de pròpia, tan bèstia que els porta a cometre barbaritats com l’assassinat de Rosario. I aquí no ha passat res.

I l’assassí hi era, escoltant com s’explicava la gènesi i el perquè de la història literària parida per Grau, en un acte en què tothom es va expressar en català per dir les coses pel seu nom i no amb la deformació del parlar xeno, que converteix el fet terrible de matar una dona en el de bantar una mocota, expressió que sona grotesca però que glaça la sang, perquè situa el lector en l’estadi precís i el desconcert mental del “tant se me’n fot tot el que m’envolta” amb què els tres joves assassins d’Endrinal anaven pel món i, sobretot, es movien a la nit, fent, desfent i matant una dona sense sostre.

Tot plegat, una “bretolada” portada a la màxima expressió, es va sentir dir a Grau i Munyoz. Va fer la sensació que la immersió en la història del creador de l’argot xeno i el seu corrector els hagi portat a endolcir la consideració sobre el gest homicida i que a Pinilla li sigui d’utilitat escoltar que no és un assassí sinó un trapella passat de voltes. Però al marge de la literatura i els argots, els fets són inamovibles i la sentència va ser la que va ser: 17 anys de presó per assassinat amb traïdoria.

Tots els devots de la presó com a mètode de càstig, que mai en tenen prou i voldrien sempre més i més purga, han de saber que l’assassí del caixer ja ha pagat per allò que va fer. Ara és un home lliure, i està bé que així sigui, i per això pot visitar llibreries i escoltar-hi el que d’ell es diu. El seu llarg procés d’aterratge al món, de reinserció, va arrencar precisament gràcies als llibres. Va fer un clic el dia que va mostrar penediment en entendre el mal causat, i ja va ser irreversible quan va triar un mitjà de comunicació, ara fa set anys, per demanar perdó públicament, aleshores sí, donant la cara.

Sí, la seva imatge és pública, però el seu dolor interior continuarà silent i serà per sempre, com el vagarejar trist de l’udol d’un fantasma.