Tempesta perfecta

Les darreries del gener han evocat el vertigen del temporal Glòria, la magnífica borrasca que castigà el 40% del país, ara fa quatre anys. Una tempesta perfecta en què s’aliaren un ventall d’elements climàtics que durant tres dies actuaren sense pietat, amb temperatures molt baixes, aigua a dojo, fortíssims vents i la mar desfermada, deixant obertes ferides des de la Tordera fins al delta de l’Ebre, evidenciant, novament, la fragilitat de les estructures pàtries.

Uns tres anys abans, el Barcelonès i el Maresme havien viscut el pròleg de la tempesta, amb l’afectació de la façana marítima, que descavalcà part del sorral i desprotegí el traç viari del tren de la costa, escombrant alguns equipaments, entre els quals les bigues de protecció del pont de Petroli badaloní, un emblema d’arqueologia industrial de referència. Les onades arribaren a vuit metres i els establiments de banys encara ho recorden amb esglai.

En l’imaginari del país, el pont del Petroli no és qualsevol cosa, quan ha esdevingut una imatge recurrent, a més de molt estimada a Badalona. Un magnífic pantalà que s’endinsa 250 metres a les aigües mediterrànies i acaba en una plataforma des d’on es contempla tota la façana del Barcelonès i manté una estació meteorològica. Un equipament que es remunta al 1897, quan la refineria Suari i Canals l’erigí en cordó de contacte amb els vaixells que descarregaven petroli a la costa.

Sense desmuntar el primer pont, el 1965 la Campsa construí un pont de fusta, paral·lel a l’existent, complementat pels tubs conductors del carburant. Vint anys després fou retirat el primer pont i reforçat el nou, després que un històric atemptat reivindicat per ETA fes volar la boia de descàrrega (1982). El 1990, la companyia d’hidrocarburs abandonà les instal·lacions i abans de derruir el pont xocà amb la forta pressió ciutadana per salvar l’equipament, que havia esdevingut part essencial de la façana marítima.

El ciutadà Josep Valls es convertí en l’heroi de la resistència, fins a aconseguir que passés a propietat municipal (2003) i una proposta de consolidació i embelliment el convertiria en un adequat passeig urbà que s’endinsava al mar. Com a culminació del projecte, una estàtua del Mono de l’Anís, obra de l’artista Susanna Ruiz, hi flanquejava l’entrada, res estrany quan aquest anisat també és un referent de la població. El 13 de juny del 2009 s’inaugurà el vial més estimat i fotografiat per nadius i forasters.

Fou el 23 de gener quan el Glòria s’emportà uns quinze metres del pont, en el recorregut més avançat al mar, deixant la plataforma terminal sense comunicació amb terra ferma. L’Ajuntament, propietari de l’andròmina, tancà l’accés i es disposà a fer una reparació que durant quatre anys s’ha anat anunciant però sense posar mans a l’obra. Projectes i pressupostos han vist passar quatre governs municipals. Mentrestant, l’emblemàtic pont del Petroli segueix a l’UVI dels despropòsits, esdevenint metàfora dels viaranys per on transcorre la tercera ciutat de Catalunya.