Kitano a Venècia

La Mostra de Venècia ha estat clau per a la difusió del cinema oriental a Europa, començant pel japonès.

Ja el 1951 atorgà el Lleó d’Or a Kurosawa per Rashomon. Thakeshi Kitano enguany hi ha presentat Kantoku Banzai!, el seu darrer film. Des que el 1997 Kitano fou guardonat per la formidable Hana-bi, Venècia ha estat el seu festival de referència.

El 2002 hi participà amb Dolls, el 2003 amb Zatoichi i el 2005 amb Takeshis’. El darrer èxit a la Mostra l’obtingué amb Zatoichi, extraordinari relat de samurais amb el qual Kitano demostrava amb quina senzillesa, precisió i sentit de l’humor podia apropiar-se de qualsevol gènere. Quelcom admirable per a algú que arribà a director cinematogràfic gairebé per accident.

La seva formació, amb la lentíssima punyeteria de l’escalafó a la japonesa, és al teatre manzai, tal com ho relata en el llibre autobiogràfic Asakusa Kid. I el seu horitzó no semblava anar més enllà del de còmic de televisió. Però, de rebot, el 1989 va acabar dirigint Violent Cop i d’aquesta manera va començar una formidable carrera cinematogràfica.

Kantoku Banzai! tracta d’un director de cinema que mai no ha tingut èxit comercial i prova amb set gèneres diferents. Així, passarà de la pel·lícula de Yakuza a la de samurais o la comèdia. Com el mateix Kitano.

De fet Kitano va ser reconegut, en primer lloc, com a renovador del gènere Yakuza. Però aviat no s’hi va sentir còmode. Pensa que a l’estranger es té una idea esbiaixada del seu cinema: “Sempre em preguntaven sobre les escenes de violència. Llavors vaig pensar de fer una altra cosa. Es diu que les meves pel·lícules són plenes de yakuzes, de policies, de cops de puny i de puntades. No puc deslliurar-me d’aquesta etiqueta. Sempre em comparen amb Tarantino. És una mica trist (...). És per això que em diverteix fer una altra cosa”.

Kitano fa broma amb la seva ignorància cinematogràfica. Diu que la primera pel·lícula estrangera que va veure va ser La hija del ferroviario de Pietro Germi. I tot seguit: “recordo haver anat a veure La font de la donzella, de Bergman, pensant que era una pel·lícula eròtica. Em vaig equivocar. Certament em pregunto com he pogut arribat a ser director de cinema”.

En una conversa amb Akira Kurosawa diu: “Quan vaig començar a tenir èxit, se m’acudí de fer les meves pròpies pel·lícules. Però al principi no tenia la més mínima idea de com fer-ho. Com filmar? Fer servir cinc càmeres alhora com a la televisió? Això ja ho sabia fer. Però al cinema s’ha de rodar amb una càmera (...). Per això a la meva primera pel·lícula, Violent Cop, ho he rodat gairebé tot de manera frontal, sense moure la càmera”.

Després de Violent Cop arribaren Boiling Point i Sonatine. Entre 1989 i 1993 ja s’havia consolidat com un talent emergent del gènere Yakuza. I s’havia enganxat al cinema. “Hi ha una cosa que sempre m’ha semblat estranya: per què per rodar una pel·lícula arribem a llevar-nos a les 6 del matí? Si em demanessin de llevar-me a les 6 del matí per anar a la tele, els engegaria a la merda”.

A més de llevar-se d’hora, de vegades li passen coses singulars: “A l’extrem d’un carrer d’Okinawa, per a una escena (de Sonatine) que anàvem a rodar, hi havia quatre homes vestits de yakuzes que esperaven dins d’un cotxe negre. El lloc era tot just davant d’una oficina d’autèntics yakuzes. Els quatre tipus estaven coberts de sang i s’endevinava que portaven pistoles amagades. Els yakuzes van pensar que eren assassins que havien anat a carregar-se’ls”. La cosa no va acabar malament per poc.

Kitano ens ha ofert pel·lícules fantàstiques: Hana-bi, El verano de Kikujiro o Zatoichi. Saltant d’un gènere a un altre ha construït una narrativa original, divertida i, alhora, emotiva. Possiblement part de la gràcia dels films de Kitano rau en sorprenents solucions de muntatge.

“El que més m’agrada és el muntatge. Tinc la impressió d’estar fent una maqueta de plàstic (...), agafo tal escena i l’enganxo amb tal altra. Però, quan he acabat, de vegades la torno a agafar i la poso en un altre lloc. Forço la pel·lícula fins que té la forma que desitjo. És per això que les meves pel·lícules són plenes de coses estranyes”. Pensa que “avui, entre totes les formes d’entreteniment, el cinema és l’únic art total. L’únic en què es poden ajuntar tota mena d’elements d’origen divers”.

Ara Kitano ha tornat a Venècia. Fa deu anys que va rebre el Lleó d’Or per Hana-bi. Recorda aquell moment: “Jo m’estava a l’habitació de l’hotel quan, sobtadament, van anunciar-me que havia guanyat el premi. Per un moment vaig preguntar-me si no es tractava d’una broma d’aquelles de càmera oculta”.