Reciclar bé no és apte per a pobres

Observo a casa el cubell on llencem els envasos i no m’explico com pot ser que estigui a la ratlla del vessament, si no fa encara ni vint-i-quatre hores que ens vam desprendre de la bossa anterior. Potser venen els veïns a dipositar els seus escombralls i no me n’he adonat, o potser anem camí d’arribar a l’extrem que ens serviran envasat l’aire que respirem. Del que estic convençuda és que entre deixalles que generem i cubells que són necessaris si volem contribuir com ens manen a la millora del medi ambient, qualsevol dia hauré de fer els filets al menjador amb un càmping gas perquè les nostres cuines semblen un camp de mines pel qual no es pot circular. També tinc cada dia més clar que el bon procedir amb el reciclatge no és tant una qüestió de voluntat com de classe social. És ben simple: en una cuina petita aviam qui és l’astut que troba la fórmula per encabir-ho tot. És literalment impossible. I no és pas que els que ens proposem fer bé els deures, o sigui la separació, no hem buscat recursos que ens ajudin a evitar que casa nostra sembli una deixalleria a cel obert. Soc molt fan de les revistes que t’aconsellen com reciclar en una cuina petita. Solucions verticals, horitzontals, penjades a la paret... Imaginació al poder quan es tracta de preservar l’entorn. Però hi ha experts que et presenten cuines petites de la mida del teu pis. O et donen solucions que tenen en compte la decoració però només per a tres cubells. I el vidre? I el rebuig? També hi ha qui t’anima a buscar nous racons dins la llar. La veritat és que he valorat prescindir del sofà o del llit per alliberar terreny, però la idea no m’acaba de fer el pes. I sobretot no m’hi veig, dormint sobre els cubells. Així que res, els deixo, que tinc quilos d’envasos per llençar.