L’artista que no volia ser electricista

Vaig escriure ahir sobre com vaig conèixer en Xevi Vilaró, artista. Va ser divendres passat a Can Co, el restaurant del seu amic Sergi Serramitja, quan va venir a saludar el doctor Narcís Bardalet i allà vam saber que es van conèixer quan li va demanar poder pintar en viu quan feia una autòpsia. El resultat és magnífic i el poden trobar a la xarxa. Allà vaig descobrir tot un personatge. Després, rumiant, vaig veure que sí que n’havia sentit a parlar. però no en tenia ni idea, que era un artista internacionalment reconegut. Però el que em va fascinar va ser el personatge. De la Cellera, de 49 anys i autodidacte. Remenant per l’arxiu vaig comprovar com la gran Maria Palau escrivia d’ell fa onze anys que era “el pintor d’adscripció realista més interessant del panorama actual”. La Maria ho deixava clar per als que no hi entenem: “La seva pintura és realista, però no pinta una única realitat, sinó múltiples, visibles i ocultes, palpables i il·lusòries, molt definides però al mateix temps tremendament ambigües, imprecises i confuses.” Després, a la xarxa, he vist que tenia obra a la Fundació Vila Casas i a la Fundació Privada Carme i Lluís Bassat i que ha exposat a mig món. Però, insisteixo, el que em va agradar va ser el personatge que vaig descobrir a Can Co.

Sempre amb gorra, tatuat, va explicar que ara dedica un dia a la setmana a fer tatuatges. Ens en va ensenyar alguns, meravellosos. Però ell és pintor, artista. Se’n sent i sap que hi ha dedicar moltes hores. És disciplinat treballant, cosa que va aprendre de quan feia torns a la fàbrica. De fet és un autodidacte, que va anar a escola fins als catorze anys però que després es va posar a treballar. En una entrevista amb Marta Ballesta ho deia molt clar: “No volia ser electricista”, això ho tenia clar. Hi va treballar, com també de mecànic de cotxes o a la Levi’s. El món li va canviar quan la seva mare li va regalar amb disset anys les seves primeres pintures. Ara és un artista internacional, que ha exposar a Miami, Los Angeles, Nova York, Chicago, Holanda, Bèlgica Suïssa i, sobretot, a Mèxic. Treballa per a un galerista nord-americà.

El que li agrada, però, és el motociclisme i el parapent, que practica. En Sergi Serramitja, alcalde de la Cellera, explica que de petit ell organitzava carreres de trial bici pel poble, que sempre guanyava en Xevi. Practica parapent de manera habitual i ens explicava com una vegada a Mèxic va haver d’aterrar en una finca d’uns narcos. Fetes les comprovacions, s’hi va quedar a dinar. En Sergi també recorda que de petit en Xevi era inquiet i un punt perillós, com quan va voler veure què passava si bullia esperit de vi. Les cremades que va patir li ho van explicar.

Vaja, que gràcies al doctor Bardalet he conegut un gran artista de la Cellera. Artista internacional i amb unes crítiques espaterrants de bones, que s’hi dedica i s’hi guanya la vida. Els seus quadres són inquietants: micos i humans amb màscares, pintura realista de gran format, olis sobre metacrilats lluents, que fan pensar. Ha fet portades de discs i té un gran reconeixement. Però em quedo amb la conversa amena d’un personatge que val la pena conèixer com a artista.