Som 10 milions
D’Alcanyís a la Ràpita
On no va arribar mai el tren de la Val de Zafan, 50 anys més tard hi arribaran les bicicletes
Ara fa 50 anys que la via ferroviària de la Val de Zafan, que havia d’unir la costa de l’Ebre, concretament Sant Carles la Ràpita, amb les comarques d’interior de l’est de Terol, va tancar. Es tracta d’un cas paradigmàtic de mal aprofitament d’una gran inversió, vist ara en perspectiva, perquè la gestació del projecte va costar 60 anys i, en canvi, el servei entre Alcanyís i Tortosa només va funcionar 30 anys. La desproporció és palpable.
Els primers documents sobre el costeruda iniciativa són del segle XIX i el primer tram, entre La Puebla de Híjar i Alcanyís, es va inaugurar el 1895, amb el nom de la Val de Zafan perquè així es deia la primera companyia a la qual es va encomanar la construcció i l’explotació. Més de 45 anys més tard, just després que presoners republicans ultimessen les obres fins a Tortosa i amb Renfe com a responsable, el tren arribava a la capital ebrenca. Segons recorda el llibre El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estación de Cretas, de diferents autors locals, el servei l’utilitzaven sobretot viatjants, gent que anava a fer el servei militar i gent que anava a estudiar i al metge, així com per a transportar mercaderies com fusta, producte agrícola i mineria del Matarranya. Segons el coordinador del llibre, Juan Luis Camps, “la relació bàsica de Queretes [aleshores formava part del bisbat de Tortosa] era amb Tortosa”, però la reorganització del sistema sanitari públic per comunicats autònomes va tallar este vincle, i la despoblació de la comarca per la gelada del 56 i l’auge del vehicle privat cap als 70 van matar el tren de la Val de Zafan. Entre Tortosa i la Ràpita ja no es van instal·lar ni les vies. El tancament de la línia es va fer efectiu el 1973, aprofitant que s’havia enfonsat un túnel entre el Pinell de Brai i Prat de Comte. Van ser l’argument i l’excusa definitius per combatre la pressió dels alcaldes per la reobertura. El 1990, la via es va desmantellar, pas previ a l’habilitació de l’actual traçat com a via verda turística per a vianants i bicicletes, una reformulació d’èxit però distant del seu objectiu inicial. Els últims tres anys s’han superat els 410.000 usuaris només al tram del Baix Ebre. Ara, on no va arribar mai el tren, hi arribaran les bicicletes, ja que hi ha prevista una inversió de quatre milions d’euros amb fons europeus per a continuar la via verda fins a al Ràpita. I per l’altre extrem, la setmana passada, després d’anys de reivindicacions, el Ministeri d’Agricultura va iniciar les obres de l’últim tram de conversió en via verda de 13 quilòmetres entre Alcanyís i la població de Valdelagorfa, amb una inversió d’1,6 milions. La Ràpita i Alcanyís, ara sí, quedaran unides, en contra de les prioritats dels defensors del ferrocarril públic de proximitat: “Milers d’històries humanes es van sacrificar per un ferrocarril que avui només sabem aprofitar com una trista via cicloturista”, sosté Jordi Sasplugas, expert en mobilitat i director del Museu del Ferrocarril de Móra la Nova.
