El calvari del dèficit fiscal

L’aeroport de Barajas rebrà una injecció de 2.400 milions d’euros per aconseguir una capacitat de fins a 90 milions de passatgers anuals. La presidenta Isabel Díaz Ayuso no ha trigat a dir que d’aquí a pocs anys la capital d’Espanya tindrà l’aeroport més gran d’Europa. També podríem destacar que aquesta autonomia s’ha emportat la inversió més alta d’Adif procedent del Mecanisme de Recuperació i Resiliència, per sobre de Catalunya i Andalusia, dues comunitats més grans tant en nombre d’habitants com en territori que la de Madrid. Se’n podrien posar més exemples, però el cert és que la regió presidida per la populista del PP té una obsessió per ser la primera de la classe i esdevenir la millor regió del món. I no va mal fixada, perquè, gràcies a l’efecte capital, allà sempre plou sobre mullat, gràcies a l’entrada de milers de milions d’euros procedents dels impostos d’altres territoris. I, és clar, això afecta moltes parts de l’Estat, entre les quals, la nostra.

Catalunya és la tercera autonomia que més impostos paga, 3.153 euros per càpita, però és la desena a rebre recursos, amb 2.848 euros per persona. Això implica que cada català perd 305 euros a l’any. I si es té en compte el cost de la vida, amb un model de finançament que fa diversos anys que està caducat, la pèrdua per cada ciutadà del Principat puja a 595 euros, segons xifres aportades per la conselleria d’Economia d’acord amb les dades de liquidació del model de finançament publicades pel Ministeri d’Hisenda. Per això, no és d’estranyar que diverses entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona i la patronal Foment del Treball reclamin una millora de les inversions per compensar el vergonyós dèficit fiscal a què l’Estat ha sotmès casa nostra durant anys i panys.

El govern català començarà a negociar d’aquí a poques setmanes amb l’Estat per aconseguir un finançament singular. Desitgem èxit en la disputa, però cal recordar que abans de seure a la taula diverses comunitats autònomes ja han ensenyat les dents dient que no quedaran de braços plegats i que reclamaran els mateixos guanys que obtinguin els catalans. Ja ho sabem, és allò del cafè per a tothom.

Per acabar-ho d’adobar, Fedea proposa la creació d’un nou fons amb una dotació de més de 3.000 milions d’euros per compensar les comunitats autònomes perdedores amb el sistema de finançament actual. Segons la proposta, presentada pel director general de Fedea, Ángel de la Fuente, els beneficiaris són Andalusia, el País Valencià, Múrcia i Castella-la Manxa. Ni rastre del dèficit català, que segons la Generalitat va ser de gairebé 22.000 milions d’euros el 2021. Ara bé, no és d’estranyar la delirant proposta de Fedea, un think-tank amb seu a Madrid, perquè fa uns anys va arribar a dir que les dades de dèficit fiscal dutes a terme per Catalunya són errònies i que si es fessin bé els catalans encara hauríem de retornar diners. I la pregunta és, si és així, per què no es publiquen les balances fiscals cada any com fa, per exemple, Alemanya amb els seus lands? Ara bé, si es presentessin caldria incorporar-hi, ara més que mai, un expert mediador internacional.

Segons el govern, el dèficit fiscal català amb l’Estat va escalar fins als 21.982 milions el 2021, un nou màxim històric, que equival al 9,6% del nostre PIB, un dels registres més alts des del 1986, any des del qual hi ha dades. La desproporció entre el pes dels ingressos aportats i el de les despeses rebudes és una constant històrica que es manté independentment de quina sigui la situació financera del govern de l’Estat o el color polític que ocupi La Moncloa. Així, segons l’informe del govern d’Aragonès, es constata que, des de l’any 1986 i fins al 2021, la contribució de Catalunya als ingressos de l’Estat ha estat del 19,6% de mitjana, incloses les dades de la Seguretat Social, mentre que la despesa rebuda durant tots aquests anys s’ha situat només en el 10,6%. Una diferència abismal entre l’aportació i el retorn en inversions que dessagna les finances catalanes i també les del País Valencià i les illes Balears.

Per tot això, no és d’estranyar, doncs, que Madrid ja lideri el pes de l’economia espanyola des de fa uns anys. La iniciativa privada i la inversió estrangera són clau per al creixement, però la inversió pública ho és tant o més, i Madrid, amb menys població que Catalunya i Andalusia, sempre troba els copets a l’esquena necessaris del poder que es troba al Santiago Bernabéu per abocar-hi més recursos i així tirar endavant amb la construcció del Gran Madrid.