Fer de pagès

Les carreteres de mig Catalunya estan aturades per les manifestacions que el col·lectiu de pagesos estan portant a terme. Una feina, la de treballar la terra, de la qual tots els que no vivim a pagès tenim una visió romàntica. Són aquelles persones que guarden el nostre territori, que ens donen menjar, que tenen la sort de viure al i del camp, que tenen animalets que acaronen i netegen i que tenen la gran sort de poder fer una migdiadeta a l’era. Però a l’altra cara de la moneda també els veiem com aquells que tenen un munt de terres i que són gent amb calés al banc.

La seva realitat, però, poc té a veure amb aquesta imatge que des de les urbs projectem. Fa quatre o cinc generacions, mig país feia de pagès. Ara costa moltíssim trobar pagesos de vint o trenta anys. No hi ha relleu generacional i, probablement, no és per falta de vocació. És perquè és una feina tremendament esclava en l’aspecte personal, que no permet dies de festa i que, a sobre, no és rendible econòmicament. Perquè el productor, del preu que nosaltres paguem a la botiga i als mercats, en rep una ínfima part. La resta, per als intermediaris. Aquesta situació, sovint les administracions diuen que l’entenen. Però normalment el que acaben fent és donar-los un copet a l’esquena i dir-los que tot anirà bé. S’acaba retratant la pagesia com un col·lectiu que sempre es queixa, que no és capaç d’assumir que el model econòmic i social ha canviat i, sobretot, que se situa permanentment en una actitud de demanda d’ajuts.

Amb un sector primari a desgrat, el país té un problema, i greu. Un problema que la situació de sequera agreuja encara més. Catalunya ja té prou camps abandonats i ja importa en excés matèries primeres perquè aquí no surt a compte produir-les. I igual que els governs –tots, no només el català– es cuiden de captar i mantenir grans multinacionals que aporten riquesa, cal una aposta política ferma per a la pagesia. Superar estereotips i donar als pagesos el lloc que els pertoca en aquesta Catalunya diversa de la qual presumim.