Maduixes amb gust de pal de fusta

Aquesta setmana he comprat maduixes al supermercat. Eren d’un vermell tan intens i fragant que ni l’envàs que les embolcallava li restava atractiu visual. He pagat més de 5 euros per uns 800 grams. No recordo el preu exacte. M’he deixat guiar per l’aspecte. He trobat que eren un pèl cares, però he recordat que el dia abans havia vist maduixes per un preu similar en un altre establiment i he arribat a la conclusió que aquests són els diners que se’n paguen ara. Quan les he tastat, no tenien gust de res. És més, he pensat que mastegar aquella fruita devia ser el més similar que existeix a agafar un pal del carrer i fer-hi un mossegada. M’han semblat tan espantoses que ara ja sé que almenys la meitat del paquet acabarà a la bossa d’escombraries. Del que ja m’he desfet és de l’envàs amb què les havia transportat fins a casa. Ni tan sols he pensat a esbrinar qui és el culpable de la tremenda estafa, a banda del supermercat que me les ha colat. No sé on han estat cultivades, ni que sigui per no tornar a caure en la trampa. M’he desfet de la informació que s’endevina imprescindible per evitar, de nou, llençar els diners. Quan se m’ha passat l’enuig, he mirat una estona les notícies i he topat amb les protestes dels pagesos. No poden tenir més raó i de debò que entenc les seves demandes i m’hi solidaritzo. Estic convençuda que la burocràcia és terrible i els dificulta la feina, que no se’ls estan pagant preu justos i que per tant no poden competir amb les grans empreses que controlen el mercat. Sí, sí i sí, a tot el que exigeixen. On s’ha de signar? M’he assegurat que una piulada donava fe del meu suport a la pagesia, no sense abans dirigir-me a la nevera a atipar-me d’aquell raïm sense pinyol que mai falta a casa.