Sobre la fascinació per Bella Baxter

Tinc constància del fet que Poor things, dirigida per Yorgos Lanthimos, és una pel·lícula que fascina molts dels seus espectadors per motius diversos, però diria que sobretot tenen a veure amb els seus aspectes visuals o bé amb l’alliberament que encarna la seva protagonista: Bella Baxter, una criatura frankensteiniana amb el cos d’una suïcida (es llança al Tàmesi des d’un pont de Londres) i el cervell, que evoluciona amb el temps, del fetus extret per cesària (i assassinat) del cadàver “ressuscitat” de la mateixa dona per part del “creador”. Aquest és un científic autodeïficat (el seu nom és Godwin) que, interpretat per William Dafoe, té les cicatrius al rostre que remeten al “monstre” imaginat per Mary Shelley tal com és representat per Boris Karloff en l’adaptació de James Whale de la cèlebre novel·la de l’escriptora anglesa. Aprofito per fer present que el film de Lanthimos també és l’adaptació d’una novel·la homònima, publicada per l’escriptor i artista escocès Alasdar Gray (1934-2019) el 1992, que canvia Glasgow per Londres com a escenari inicial (i punt de retorn) de l’existència de Bella. Confesso que no he llegit la novel·la, de la qual es diu que la ciutat de Glasgow i la idiosincràsia d’Escòcia hi són fonamentals, però sé que juga amb diversos punts narratius suprimits pel guionista Tony McNamara. Ho deixo per a més endavant.

Veient les imatges de Poor things, amb uns decorats abarrocats preciosistes i llaminers, vaig percebre-hi un excés que em carregava. Potser soc jo que no vaig saber veure la correspondència entre la forma i el contingut, per dir-ho d’una manera clàssica, però moltes també em van semblar capricioses: és per fer-se vistós que Lanthimos usa aparatosament el gran angular, la focal d’ull de peix, alterna el blanc-i-negre i el color? Tanmateix, a la vegada em vaig sentir interessada per la història, i em va sorprendre que Lanthimos no s’hi recreï en les misèries humanes (des de Canino fins La favorita en la seva diferència) amb una crueltat misantròpica, sinó que esbossi una simpatia i fins una generositat moral vers part dels personatges, sobretot pel que fa a Bella, malgrat el traç caricaturesc. Crec que d’una manera determinant per la interpretació d’Emma Stone, sobretot pels moviments del cos i l’ús de la veu, jo mateixa vaig sentir-me prou fascinada per Bella Baxter i la vaig seguir en l’aventura que, emancipant-se del control del seu pare-creador i a la vegada mantenint el compromís matrimonial amb l’ajudant del científic, fa que emprengui un viatge en una mena de creuer de l’època (que, de manera significativa, és la victoriana, amb el seu puritanisme perdurable i extensiu) experimentant un desig sexual insaciable (viscut amb innocència, sense un pes moralista que la mortifiqui) amb un advocat hedonista i canalla.

L’amant (Mark Ruffalo, divertint-se) diu a Bella que no és un home que s’enamora i ni tan sols un amant de llarga durada, però va adquirint una actitud possessiva i gelosa que fa que ella se n’afarti. Volent donar ingènuament els diners (no arribaran a la seva destinació) que ell ha guanyat en el joc a uns pobres extrems que ha vist de lluny a Alexandria (les imatges de la misèria són molt estilitzades) guiada per un passatger que vol fer-li descobrir els horrors i dolors del món, Bella arruïna l’advocat. Arribats a París, decideix prostituir-se suposadament per sobreviure i, de fet, per alliberar-se de l’amant amb el desig d’altres experiències. La imatge del prostíbul és força festiva, amb un mostrari de clients i així de pràctiques sexuals.

El cos de Bella només gaudeix, ni es taca ni s’humilia. Tampoc la seva ment, que s’ha de dir que es cultiva: la seva llibertat també es relaciona amb la iniciació en l’art i el desig de coneixement. Podria dir-se que millor per a ella i que això és una fantasia, però tota fantasia respon a un imaginari. No deu ser que n’és un de masculí, aquest, que fa que l’alliberament d’una dona passi per fer de puta disposada a satisfer les fantasies dels homes? Ho deixo apuntat perquè, en fi, el film té una aparença clarament feminista. El cas és que vull llegir la novel·la perquè em resulta interessant que la història que s’explica en l’adaptació cinematogràfica correspongui més o menys a les de les memòries, Episodis dels primers anys d’un funcionari de salut escocès, del marit de Bella, que després intervé per refutar-les: diu que és un “pobre ximple” que ha inventat una vida sobre ella a partir dels motius gòtics i neoromàntics predominants en l’època victoriana. Una fantasia, doncs, masculina?