Pagesos i buròcrates

La pagesia d’aquest país va amb quaranta anys de retard i, respecte dels agricultors francesos, seixanta. Potser no tants quant a la modernització dels processos i a l’ús de la tecnologia, però sí en la capacitat d’organització i de mobilització. Això que hem vist aquesta setmana a Catalunya ha estat una festa comparat amb els sidrals que són capaços d’organitzar els pagesos de l’altra banda de la frontera política, que és la que determina, precisament, l’existència de polítiques diferents. Fa més temps que són a l’Europa comunitària, fa més anys que saben quin peu calcen els buròcrates i també fa molt que els ruixen amb fems quan els sembla necessari. I tenen arguments més expeditius per mostrar el seu rebuig als productes que competeixen amb els seus. Podríem dir que els vorals de les carreteres n’estan plens, dels seus arguments. I es fa difícil imaginar que, ara mateix, hi pugui haver cap altra acció de defensa més efectiva i més honesta. Perquè el camí no és retirar la limitació de pesticides, com ha anunciat una Úrsula von der Leyen temorosa pels efectes de les mobilitzacions sobre les eleccions europees, sinó avançar en la sostenibilitat. No es tracta que els productes europeus puguin competir a la baixa amb els extracomunitaris, sinó d’impedir les importacions de productes que competeixin directament amb els productes europeus en preu, en qualitat i en salubritat. Per aconseguir-ho calen dues coses. La primera, que les polítiques de l’administració no es materialitzin en un laberint burocràtic que justifiqui la feina dels funcionaris però faci perdre temps i diners als pagesos. La segona, que els agricultors vencin la secular desconfiança en les accions col·lectives, tant les que són de caràcter reivindicatiu com les que són de treball cooperatiu. Perquè avui som on som, precisament, per culpa d’aquestes dues qüestions.