SOS per l’osset robat a Barcelona

A Manhattan hi ha una nena trista. Hi ha molts motius per ser feliç a l’illa dels gratacels, aquest espai màgic que desafia el cel i sembla que reinventi la vida a cada cantonada, arran de terra. Però hi ha una nena que des de fa setmanes hi viu amb el cor encongit, apagat. Un ximple va decidir separa-la, traumàticament, del seu amic de l’ànima, el Koala, un osset de peluix amb qui ha conviscut, i també dormit, des que va néixer, i fins avui. Ara la nena és a Nova York, on viu, i el seu Koala abandonat, qui sap on, llençat, oblidat en qualsevol racó de Barcelona, on un lladre l’hi va robar.

La història és de les que posen de mala llet i fan pensar com és possible que, a una ciutat com Barcelona, encara hi vinguin turistes a passar uns dies d’esbarjo, sent com són terreny abonat per a la delinqüència, que converteix la seva estada en un malson, en un qui-em-manava-a-mi-sortir-de-casa. En el cas del Koala, la nena i la seva família novaiorquesa, el malson va ser des del primer moment d’arribar a la ciutat, quan no havien ni accedit a l’allotjament que tenien llogat per a tota una setmana. Encara no havien pogut deixar les maletes damunt el llit i alliberar-se del calçat per poder fer descansar els peus i el cap després del llarg viatge, que el pare de família ja corria pels carrers de l’Eixample intentant atrapar un delinqüent que havia estirat la maleta de la seva filla, al portal de la casa.

El relat dels fets és de la mare de la petita, que, des de Nova York, ha explica el tràngol que va passar tota la família. Contesta les preguntes sobre els fets des de l’altre costat del telèfon que van deixar anotat en un dels sis papers que van penjar pels volts de l’apartament on van fer estada, al carrer Diputació. En forma d’anunci, el paper ensenya una imatge del peluix i ofereix una recompensa a qui en pogués donar notícia. Al marge de la trucada d’aquest diari, la família novaiorquesa només ha rebut una comunicació amb una suposada informació sobre el parador del peluix. Ja havien tornat a casa i el comunicant era un home que va demanar veure’ls a Barcelona i que després d’un primer contacte no ha tornat a donar senyals de vida.

Que si era el lladre? No se sap. El delinqüent era un motorista que circulava a tota velocitat per damunt la vorera del carrer Diputació i, d’una estrebada, va endur-se la petita maleta de la nena, on hi havia roba, un ordinador nou de trinca i l’innocent Koala. Eren les tres de la tarda del 31 de desembre i aquell dia el pare va acabar a la comissaria dels Mossos per formalitzar la denúncia.

La família novaiorquesa estava avisada que a Barcelona cal tenir els ulls ben oberts. “Som de Manhattan i no som pas tan babaus, però ens van enganxar ben bé com si ho fóssim”, va dir la mare. Per indicació seva, el telèfon del domicili familiar que van escriure als papers penjats a les parets ha estat esborrat de la fotografia que es reprodueix en aquesta pàgina. En el seu lloc, es prega que qualsevol que llegint aquest article pugui aportar alguna dada sobre el Koala ho faci saber a aquest diari, que, al seu torn, farà arribar la nova a Manhattan. Un paper a la paret és la pista i un paper en forma de diari, al quiosc, el seu altaveu. Sí, els papers encara serveixen. A veure si és veritat i la història acaba bé, fent somriure una nena.