Què hi fot un pallarès a Barcelona!

Aquest article està escrit amb un acompanyament de fons musical, en aquest cas una versió trobada a l’atzar de la cançó Rossinyol que vas a França interpretada a l’acordió, amb aquesta peça i també d’altres executades amb el mateix alegre instrument de vent pel Mestret de Sant Romà, Josep Miquel Elies, que no va deixar anar la peculiar caixa de fer sons fins a la seva mort, als 90 anys.

Ofereix una certa inspiració, i afegeix alegria al tecleig, escriure sobre una temàtica concreta tenint com a fil musical de fons d’una peça que hi vagi a joc i, per la temàtica que ocupa aquest articlet, l’acordió, instrument nacional de la muntanya pallaresa, hi va rodó. En aquest cas, però, la història del rossinyol que emigra nord enllà és més aviat una altra; la d’un home que, fa molts anys, va decidir marxar sud avall, des del seu poble, Isona i Conca Dellà, precisament el mateix municipi on va néixer i viure sempre el Mestret de Sant Romà. El músic al Pallars, aferrat al seu acordió, als camps d’ametllers i cereals, a la seva música i també el seu paisatge, mentre els altres en fugien, avall, sempre avall, cap a la gran ciutat, on tot és diferent i les coses semblen més fàcils, fins i tot la possibilitat de guanyar-se la vida de mil i una maneres que no es troben a l’alta muntanya.

Si en el temps de joventut, que és quan toca prendre decisions que marquen el futur, en Ramon Roca hagués vist les coses d’una manera diferent, la seva vida no hauria posat rumb a Barcelona per estudiar-hi periodisme i exercir-lo durant 40 llargs anys, a Barcelona no pas al seu Pallars natal. Però va optar per la gran ciutat i un pis a l’Eixample i convertir-se així en un més d’aquests pallaresos que quan se’ls escolta amb l’accent alegre que els delata provoquen sempre la mateixa reflexió als barcelonins farts d’aquesta Barsalona tan urbana i tan bilingüe (castellana i anglesa, evidentment); què hi fot un pallarès a Barcelona, tan bé que s’ha de viure a muntanya al so de l’acordió.

La resposta la té en Ramon, en la seva experiència vital i en les reflexions que fa després d’haver escrit el llibre El Pallars, oportunitats de negoci, editat per Profit Editorial. Recordant el temps de joventut, diu dues coses sobre el perquè del seu arrelament a Barcelona; la primera és l’evidència que ningú marxa de casa alegrament: “Si aleshores hagués tingut opció al Pallars, m’hi hauria quedat”, assevera. La segona s’entén per l’atractiu de la gran ciutat: “Un cop hi ets, lògicament t’hi quedes”, sentencia.

Però aquesta tendència de marxar del Pallars i deixar-hi sols els avis i els seus acordions potser està canviant i el llibre de Roca, on s’expliquen 24 empreses pallareses que van com un tir, permet treure una conclusió clara: les comarques de muntanya són, també, terra d’oportunitats per al negoci. En Ramon explica, amb orgull, que ara comença a passar que dones joves formades, com ell, lluny de casa, comencen a tornar al Pallars per fer-hi empresa i generar-hi vida.

Si a més a més les administracions hi posen el que cal que hi posin per incrementar la competitivitat de la comarca, aleshores sí, tocarà celebrar-ho, fer festa grossa. I els acordions que no hi faltin.