La tria no sempre és senzilla

En una discussió en què no tinc clara quina hauria de ser la meva posició, algú em retreu que no prengui partit. La vida m’ha ensenyat que sempre que dubto moltíssim entre dues opcions, la cago amb la tria. Tindria més possibilitats d’encertar-la, ara ja ho sé, si fluctués entre tres o quatre possibilitats. Potser per aquest motiu hi ha situacions que em tornen un pèl indecisa. L’evolució de l’Homo sapiens, que comparteix un 97% del seu genoma amb els macacos, ens ha portat fins al moment actual, marcat per l’aparent obligatorietat de triar i de tenir opinió sobre totes les coses. Ho veiem aquests dies. En les protestes dels agricultors molta gent té claríssim que fa costat a les seves reclamacions, fins i tot si les desconeixen. Sense matisos. I també sense matisos dirigim la nostra mirada cap als conflictes civils, tant és l’Orient Mitjà, l’Àfrica o l’est d’Europa. Em fa la impressió que els milers d’anys que portem sobre la Terra no ens han servit per entendre millor l’altre. Sovint per manca d’informació i perquè segurament se’ns fa difícil destriar on és aquesta informació. Simplifiquem qüestions complexes que exigeixen un alt grau d’especialització, en alguns casos per manca de coneixement i en d’altres per manca de sentit comú. Les opinions més expertes desapareixen de l’espai públic perquè el soroll de les xarxes és infernal, i al final escoltem qui més crida. Els periodistes estem obligats a atendre les diverses parts, i no fer-ho és un error gravíssim perquè tenim o hauríem de tenir una responsabilitat de servei públic. I així veuríem que no és gens fàcil prendre partit sobre qüestions complexes. De passada, ens estalviaríem els retrets dels que estan convençuts que el món és tan senzill com triar, per sistema, entre A i B.