La ‘pel·li’ de la trama russa

Per interès periodístic –i perquè em tocava de prop– em vaig llegir els tres volums del sumari del cas Volhov escrit sota la batuta del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena. No he tornat a llegir res més trepidant des d’aleshores; el relat barreja conxorxes polítiques, criptodivises, servidors en paradisos digitals comandats des de Waterloo, diàlegs amb sobrenoms en codi, trobades amb agents secrets del Kremlin i deu mil soldats russos a punt per ajudar-nos. De tots els fils argumentals de la novel·la, la trama russa és la més histriònica. I això que llavors la Guàrdia Civil encara no sabia que els independentistes estàvem al cas de la intenció de Putin d’envair Ucraïna, de limitar el subministrament de gas a Europa i de convertir Catalunya en un paradís de les criptomonedes.

No em preguntin pel gènere literari del sumari perquè realment costa encasellar-lo en el gènere judicial: és un compendi de documents apòcrifs, retalls de premsa, transcripcions de converses fora de context i textos que no hi pinten res, com ara la primera pàgina de la novel·la El secret de la clandestina traduïda del rus per Josep Lluís Alay. El sumari seria més aviat novel·la de ficció amb pinzellades de fets reals manipulats de forma barroera vorejant el surrealisme. No els el puc recomanar com a lectura perquè la traducció al castellà de les converses de WhatsApp és pèssima, i perquè, si són dels que llegeixen una estona cada dia abans d’anar a dormir, els costaria massa agafar el son. Ja ho poden anar llegint en fascicles a la premsa i, si no, ja s’ho miraran quan facin la pel·lícula. Llàstima d’en Ventura Pons, n’hauria pogut fer una gran obra. De ficció, és clar.