Aniversari

Arriba un dia que, inevitablement, fas anys. Un any més. M’adono que em trobo en una etapa de la meva vida, i perdonin que parli d’aquesta manera, que els aniversaris em passen molt per alt.

Quan era jove el fet tenia una importància indiscutible. Passar dels setze als disset, o dels dinou als vint, era un pas assenyalat, molt pensat i molt viscut. També en arribar als trenta anys. Hi havia una consciència molt clara del canvi: alguns aniversaris tenen un perfil de fita molt ben definida, i són testimoni del mecanisme indeturable del temps.

Penso que quan sigui vell, si és que hi arribo a desgrat dels meus dubtes sobre aquest punt, cada aniversari serà també un recordatori molt precís i tindrà aquella importància pròpia que tenien els aniversaris de l’adolescència. Ara, però, he de confessar que faig anys sense gairebé adonar-me’n. Soc absolutament sincer en dir que més d’una vegada, aquests darrers temps, no he pogut dir els anys que tenia d’una manera automàtica i fàcil quan m’ho han preguntat en funció d’algun tràmit administratiu. ¿Cinquanta-dos, cinquanta-tres? És ben cert que he hagut de precisar-ho a partir de l’any de la meva naixença, el 1927. Podríem dir, doncs, que visc en un estat de somnolència cronològica, sense consciència plena de les pedres que em van carregant al sac. Gosaria afegir que fins i tot em sento més lleuger que anys endarrere, la qual cosa significa que l’arribada del catacrac pot ser sobtada i radical.

Pertanyo al signe de Piscis, modificat per l’ascendent Sagitari. Sembla que això dels ascendents és molt important, de manera que considerar que una persona és piscis, aquari o capricorn, i limitar-se a aquesta etiqueta, és una pura frivolitat que avui dia té una notable difusió social, però que no encaixa amb un plantejament una mica seriós de la qüestió. En un moment determinat de la meva vida he coincidit amb piscis que tenen els caràcters més dissemblants del món.

El problema de fer anys és que et feliciten. No saps quina cara fer-hi. Quan et feliciten pel sant és molt més fàcil. El dia del sant és una celebració purament convencional. S’ha establert que en aquesta ocasió la gent ha de recordar especialment que existim. Molt bé. L’aniversari, en canvi, no és tan sols un motiu per a recordar que existim, sinó que “encara” existim, i per sincer que sigui el desig que expressa “per molts anys” allò que es recorda, en el fons, és “per menys anys”, ja. Quina cara s’hi pot fer? Què es pot contestar? És possible adoptar una actitud transcendental i aprofitar l’oportunitat per a filosofar sobre el pas del temps i d’altres divagacions autocompassives. També, per a sortir del pas, es pot acudir al sarcasme o a l’acudit més o menys inspirat. Confesso que en aquests casos no sé pas què dir, per una raó ben clara: perquè no sé què pensar. No sé si és bo o és dolent que el temps passi i anem posant anys. No sabem si és convenient que visquem molt de temps o que la corda se’ns acabi aviat i sense grinyols. En aquest punt, el que potser compta una mica és l’opinió dels altres, i també s’equivoquen. Però diagnosticar-se un mateix que serà útil, objectivament parlant, viure molt em sembla una petulància.