Bla-bla-bla per salut

La salut i el sistema sanitari, quan comences a tenir una edat, ja forma part dels primers temes de conversa en qualsevol reunió social. “Com et trobes? Ja tens hora per al metge? Fas rehabilitació? T’han fet les proves diagnòstiques? Quin tractament has de seguir?” Són només alguns exemples d’algunes preguntes que pots sentir en qualsevol d’aquestes converses que esmentava. El bla-bla-bla de l’entorn proper sempre entra en xoc amb el meu bla-bla-bla interior quan es constata que el sector públic sanitari no rutlla i molts et recomanen anar pel privat o fer-te d’una mútua. Si ets dels que ja et costa anar al metge, quan ho fas, ho pots entendre quan portes sis mesos esperant un diagnòstic o una visita amb l’especialista o, quan per a una ressonància magnètica a Terrassa, amb dos centres sanitaris de referència, t’envien a un de privat amb conveni a Barcelona.

I aquí el bla-bla-bla interior es rebel·la, perquè anar pel privat per dolors que no semblen greus et fa la sensació que perpetues un sistema pervers, amb metges amb doble consulta, que només beneficia el que s’ho pot permetre econòmicament i que, en realitat, amaga moltes carències d’aquest sistema d’assistència universal mixt en contínues protestes dels sanitaris, fugues de professionals, queixes d’usuaris, col·lapse de serveis i reivindicacions d’equipaments històriques, entre d’altres.

És clar que els polítics i tècnics t’ho rebatran amb qualsevol dada i el seu bla-bla-bla, però les percepcions per l’experiència individual, quan se sumen a moltes d’altres i ja estan força col·lectivitzades en entorns molt diferents, i quan alcaldes i plataformes en defensa de la sanitat pública de molts municipis porten anys denunciant-ho, comencen a deixar de ser només percepcions. I sí, a més, un ara ja exconseller del ram alertava, fa poc més d’un any, que si no es feia més inversió era “la mort del sistema sanitari públic” a mitjà o llarg termini, reduint-lo només a les malalties greus o als menys desafavorits econòmicament, la percepció pot començar a esdevenir certesa. Que un 20,7% de la població disposés el 2011 de mútua privada i en deu anys la xifra arribés al 40,6%, el valor màxim des de l’inici de la sèrie, el 2009, segons dades de baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), també deu voler dir alguna cosa.

És clar que ara hem de veure com es desencallaran els equipaments per Sant Cugat, Rubí i Castellbisbal o el de Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Ripollet, Badia i Barberà, però no com a hospitals, sinó com a centre d’alta resolució, reivindicats per 400.000 habitants i que fan 16 i 14 anys tard. I aquest bla-bla-bla de promeses institucionals, tot i que diuen que comunicar-se i les relacions social van bé per a la salut, no sé si hi col·laboren. A veure si és veritat que amb la salut, i no només per fer salut, anem caminant endavant. El camí és llarg.