Muriel Casals i la determinació

Què ha significat la Muriel en la vida cívica del país? Quedar-se amb un exercici diari de compromís no és una resposta suficient, perquè va transcendir a una manera de ser i a uns valors. Algú capaç de plantar-se davant de la manca d’actituds democràtiques i que reacciona com un ressort automàtic sobre qualsevol injustícia social ja és enfocar millor la qüestió. Ella i gent com ella van obrir un camí. Per la llibertat del país, una autopista.

Va imposar-se l’objectiu d’aconseguir un país normal. De totes les operacions matemàtiques possibles triava sempre la de sumar. L’any 2014 va deixar-ho ben clar: “Renunciem als nostres petits interessos particulars, volem fer el pas junts, requereix generositat, intel·ligència, sacrifici. No importa qui s’endurà l’èxit. L’èxit col·lectiu és la clau.”

Però amb la “normalitat” i “sumar” encara no en teníem prou. Falta una darrera paraula per completar el seu perfil. El 1992, en un article a l’Avui, havia deixat escrit: “Dedicar-se a aprendre i a ensenyar, dues activitats tan estretament lligades que en francès són una mateixa paraula, aprendre, que servei per a totes dues, vol dir ser optimista i viure en l’esperança d’un futur que anem millorant.”

Fou així com la Muriel va humanitzar l’independentisme, el va vivificar, li va posar una mirada i un somriure.

Muriel Casals va aportar justament aquella intel·ligència i esperança que calien. El més simple acaba per imposar-se: la pedra, resisteix els xocs; les gàbies, s’obren empenyent una porta. I la Muriel, senzillament, serenament, decididament, va alçar-se, tossuda, per defensar dues alternatives: o la independència o la independència. I és que sabia que això i només això és el que tenia interès –interès en majúscules, interès nacional, interès transformador de tot.

Construir la grandesa del futur, oferir l’esperança de la dignitat i mantenir-se lleials, disciplinadament lleials, al projecte de país que necessitem. La fórmula Casals és infal·lible. I gens ingènua.

Tots tenim algun moment de les nostres vides tocat per la màgia de la Muriel. Per mi va ser un privilegi acompanyar-la en la seva presidència d’Òmnium. Tots els instants del món els va disposar aleshores a la llengua, la cultura i la llibertat del nostre país. I va tenir l’encert de practicar-ho d’una manera especial, única: amb afecte. No se sol prestar gaire atenció a l’afecte, considerat una derivada menor del carisma, però en el seu cas ho va ser tot. Va situar-se per sobre de la lluita en el fangar polític o, com a mínim, mai no en va sortir esquitxada. I no ens confonguéssim entre afecte i sentimentalisme. Muriel va ser una revolucionària que somreia.

En una entrevista que van fer-li a la ràdio, quan li van preguntar com es veia a ella mateixa, va respondre: “Una dona catalana del moment en què Catalunya va conquistar la seva independència.” Només amb aquesta determinació ho podrem aconseguir.

Muriel Casals va morir el 14 de febrer de 2016. Ningú no ha omplert el seu buit.