El pits de santa Eulàlia

El títol d’aquesta crònica és una trampa. No ben bé, però en part sí que ho és. Si aquest escrit s’hagués encapçalat amb el clàssic “la catedral de Barcelona compleix la tradició d’obrir la cripta de santa Eulàlia als devots”, els lectors segur que haurien passat de llarg, però si en comptes de fer-ho a la manera convencional, i catòlicament correcta, s’obre el text amb una llaminadura que sona a fruita prohibida, ves a saber, potser tindrà èxit i algun clicada més en la versió digital de l’article, que d’això viu ara la premsa, enredar el lector per rebre visites al seus portals.

L’article, però, no és cap broma. Com totes les dones, santa Eulàlia va tenir dos pits, i la tradició diu que aquesta part del seu cos també va ser objecte del martiri a què va ser sotmesa per la seva condició de cristiana, tretze turments que van acabar amb la seva mort, un per cada any de vida. Prou ho sabia l’artista pisà Lupo di Francesco quan va venir a Barcelona el 1327 per esculpir el sepulcre on se’n conserven les relíquies. L’urna funerària, joia de l’art gòtic, està recoberta d’imatges amb escenes de la vida i mort de la jove Eulàlia, i en un dels costats hi apareix penjada a la creu, amb el tors descobert i els pits enlaire.

És una imatge quasi secreta, clandestina, perquè la visió del lateral amb la imatge de la crucifixió i la seminuesa de la noia només és possible un dia a l’any, cada 12 de febrer, festivitat de la santa, quan la catedral de la ciutat obre la gran reixa de ferro forjat que protegeix la cripta i permet la contemplació, amb detall, del sepulcre, pels quatre costats. La resta de dies de l’any, el visitant es queda al peu de l’escalinata que porta fins a la cripta i només té una visió frontal del sepulcre, i es fa del tot impossible l’observació dels pits de la santa, com si d’un acte de censura de 364 dies l’any es tractés.

Acostumats a tant de pudor, i a tanta ocultació de les parts íntimes en estàtues i pintures religioses, també en hàbits i sotanes, sobta la naturalitat de l’escena esculpida per Lupo di Fancesco i trobar-se-la és un element de sorpresa, un motiu més per visitar la cripta de la patrona de Barcelona destronada, el dia de la seva festivitat.

Ara bé, vet aquí la trampa. Cap de les quinze persones que ahir a les 8.30 del matí feien cua, al pla de la seu, per accedir a la cripta de la catedral, ho feien per una motivació eroticogòtica, que això dels pits enlaire, per sort, avui dia ja és una cosa superada. L’accés sense restriccions a la cripta per contemplar la globalitat de l’obra mestra de Di Francesco ja és un bon motiu que mereix la visita, i la voluntat d’estampar nom i signatura al llibre de santa Eulàlia –privilegi reservat a les que porten el mateix nom– n’és un altre.

Amb aquest propòsit hi va fer cap una petita Eulàlia de 9 anys, barcelonina però veïna de Palma, que a primeríssima hora ja era dins del temple amb sa germana, sa mare, una voluminosa motxilla de color taronja a l’esquena i també un somriure de felicitat a la cara. Va mirar, va signar i marxar sempre somrient. I que segueixi fent-ho, creixent lliure de martiris i censures, vivint en una societat que respecti sexes i ideologies i on l’Eulàlia pugui vestir-se o desvestir-se, mostrar-se o amagar-se on, quan i com li plagui.