I el drac es va cruspir Sant Valentí

És 14 de febrer i passejo pel barri que m’ha vist créixer. És una zona que ha anat creixent a còpia de rebre onades migratòries i on encara ara, quan se sent una persona parlant català, tothom aposta fort que no hi viu, en aquest barri perifèric. Recordo els 14 de febrer d’antany, quan els aparadors carrinclons amb ganes et recordaven que els espanyols celebren a mitjan febrer el dia dels enamorats. Recordo joieries i pastisseries envaïdes pel vermell passió i paradetes de flors a cada cantonada que aprofitaven sobretot els despistats i els amants de l’última hora. A l’institut, qui tenia parella o flirtejava amb algú, esperava aquell dia amb devoció. Però ara passejo pels mateixos carrers i és un dia gairebé idèntic a l’anterior o al que vindrà just a l’endemà. Les venedores d’una joieria veuen passar les hores sense atendre ningú. Tenen clar que l’explosió amorosa de Sant Valentí ja és història i que a Catalunya, també als barris que fa setanta anys van acollir la immigració d’altres comunitats, el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril. Una d’elles atribueix aquesta desídia, també, a la inestabilitat que marca les relacions. La seva teoria: els joves canvien tant de parella que dies abans del 14 de febrer no saben si arribaran a temps de lliurar el regal que han comprat. Potser té raó la que assegura que la pandèmia ens ha canviat fins a l’extrem de ressituar les nostres celebracions i poder fer un regal un dia qualsevol, sense necessitat de coincidir amb res, o la que té clar que les noves generacions es rebel·len contra el consumisme desfermat. Em pregunto si un altre motiu de l’apagada general no deu ser que la gent no té diners per pensar en extres prescindibles. Si és així, aleshores trobo a faltar els 14 de febrer de la meva joventut.