Artefactes de guerra

La guerra civil ho va deixar tot trinxat. Encara avui en paguem les conseqüències i cal mirar bé on posem el peu. El diumenge 4 de febrer els Mossos d’Esquadra van anunciar que havien localitzat set artefactes a Montoliu de Lleida (Segrià), un projectil d’artilleria a Tàrrega (Urgell), un fragment d’artilleria a Torrebesses (Segrià) i una granada de morter a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Després de la batalla de l’Ebre, la guerra es va estancar durant vuit mesos al front del riu Segre. Des de l’abril del 38 al gener del 39 les viles i pobles d’una franja de les terres de ponent, des de Mequinensa fins al Pirineu, van viure vuit mesos d’artilleria, escomeses fallides i batusses intermitents que van deixar els camps farcits de relíquies militars i restes humanes mal enterrades, fins al punt que, malgrat els esforços dels darrers anys per posar llum sobre el passat, les bombes encara sorprenen algun pagès quan remou la terra i excava els terrenys.

Jo mateix en vaig ser testimoni fa uns anys, quan va córrer la veu que un pagès que feinejava en un camp de Vallfogona de Balaguer havia topat amb un projectil sense esclatar. Quan vaig arribar al lloc, hi havia una colla d’homes del poble al voltant d’aquell supositori gegant, mig colgat en un marge del camp. Al contrari que jo, no semblaven gaire meravellats de la troballa, sinó que discutien amb expertesa desganada què fer per tal d’evitar la irrupció de la burocràcia i desfer-se de l’andròmina sense que el pagès veiés interrompuda la seva activitat. Cal avisar el 112, és clar, perquè els Tedax dels Mossos se l’emportin amb seguretat. Però la manera amb què fumaven tranquil·lament al voltant d’aquella relíquia de pólvora vella i els cops amb la punta de les botes que va propinar-li un d’ells, per veure si la carcassa era buida o estava carregada, em van convèncer que ells havien aplicat altres solucions més casolanes en el passat.

Dos dies després de la trobada dels Mossos, el dimarts 6 de febrer, onze dels quinze fiscals de l’Audiencia Nacional van fer un escrit reclamant que es persegueixi Carles Puigdemont i el Tsunamii per terrorisme. Tot el règim del 78 és ple també d’aquestes altres andròmines ideològiques mal enterrades, amb arrels incrustades ben endins dels fonaments de l’Estat, i que salten a la superfície de seguida que remous el terreny polític. El pitjor de tot és que ens hi havíem acostumat, ho havíem normalitzat, i fumàvem al seu voltant de manera distreta i despreocupada. Des del 78 s’ha cultivat democràcia a la superfície, però sense retirar abans les mines autoritàries d’un nacionalisme espanyol les arrels del qual venen de la desfeta mal portada del passat colonial i de la seva aposta, mai expiada però tampoc mai derrotada, pel feixisme europeu als anys trenta. Hi va haver una guerra i la van guanyar. Fins i tot la cara més amable i necessitada d’acords d’Espanya, el PSOE i Sumar, és incapaç de desprendre’s d’aquest rovell tòxic: el seu reencuentro passa perquè la societat catalana renunciï a decidir lliurement el seu futur, i que aquest es mantingui en mans dels espanyols. A l’amnistia li queda un llarg camp de mines al davant. A nosaltres, també.