Què passa aquí?

El desterrament de les col·leccions d’arts decoratives del Museu del Disseny respon a unes mentalitats que senten com una llosa pesant el patrimoni, argüint que és car de mantenir i que en força casos no atreu gaires visitants. Sobretot no els atreu si no s’inverteix en renovacions museològiques i museogràfiques, recerques i activitats que estimulin la curiositat del ciutadà. No oblidaré mai les paraules d’un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona, distès tot fent un cafè, sense cap gravadora a la vista: quin sentit té el Museu Marès al segle XXI? Polítics d’esquerres, alguns intel·lectuals de referència, per raons que se m’escapen associen els museus hereus d’un passat, que a Barcelona no ha estat precisament fàcil preservar públicament els seus testimonis artístics, amb equipaments caducs. L’alternativa és demolidora: la zaratització de les institucions culturals, amb exposicions, permanents i temporals, que et pots trobar a qualsevol altra ciutat. Què passa aquí, que si reclames que les calaixeres de tradició catalana tinguin un espai d’exhibició ets un ranci que resa el parenostre cada nit en record dels homes de la Lliga? Als que tot el que tenen dins del cervell es regeix pels dictats d’una ideologia, els costa de creure que hi ha gent que són, ras i curt, del partit del patrimoni. I sí, el defensen amb dents i ungles.