L’era digital

A finals del segle XVIII es va iniciar l’era de la industrialització. Al llarg del segle XIX, les màquines de ferro van anar substituint les de fusta i el treball manual, de tal manera que la producció es multiplicà. Els models d’aquesta nova era els podem trobar en la mecanització de la indústria tèxtil, el cotxe Ford i a la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin. L’era de la industrialització dura fins a finals del segle XX i ara s’inicia, des del meu punt de vista, el que s’anomena era digital. És l’època d’internet, dels telèfons mòbils i de l’aparició de la digitalització a la majoria de productes. El model el podem trobar en el telèfon mòbil utilitzat ja per canalla de 8 i 9 anys, un fet que ha provocat la restricció d’aquests aparells en hores de classe escolar.

La meva generació, la del segle XX, té plena consciència que les coses han canviat. I aquesta consciència es reflecteix en un desconeixement gairebé total dels productes de la nova era.

Pensem ara en Catalunya. El nostre país va ser un dels pioners a Europa en aplicar les màquines de ferro a la producció dels elements fonamentals de la indústria. Catalunya ja estava ben connectada amb la resta d’Europa i es va adonar que les coses estaven canviant. Durant uns quants anys es convertí en un país que va ser definit com una potència tèxtil, ja que aquesta indústria predominava sobre totes les altres. A la segona part del segle XX van desaparèixer la majoria de les fàbriques tèxtils, però l’economia catalana va superar la desaparició de la seva principal indústria desenvolupant altres branques industrials i atraient nombrosa inversió estrangera.

Actualment, l’era industrial es va limitant a l’explotació de les primeres matèries situades en el territori, si és que es tenen, i s’inicia una baixa en el preu dels seus productes. En el camp dels preus, la Xina està adquirint un paper protagonista. Ho veiem en alguns productes com són els cotxes i altres que formaven el que eren la indústria tradicional dels països europeus i els d’Amèrica del Nord. La Xina comunista no té problemes de sous ni problemes laborals, en general, ja que controla la majoria de les fàbriques i institucions del país. Però també s’ha introduït en els productes de l’era digital. Ho hem vist en la producció de xips –els circuits integrats on es troben tots els components electrònics necessaris per complir les nombroses funcions que fan des de les grans computadores fins als aparells electrònics que tenim més al nostre abast–. La indústria europea estava mancada d’aquesta producció i ha solucionat el problema gràcies a la importació de xips made in China, però ja s’ha plantejat de construir factories per a produir-los per no haver de dependre d’aquell país.

L’era digital s’ha introduït a Catalunya amb força, amb la utilització del talent dels nostres empresaris, de les escoles de negocis, dels centres especialitzats i de la nostra gent. Un sector que també ha atret molt de talent estranger. Ja no es tracta de nivell de preus. Parlem de productes nous que s’integren en el nostre dia a dia. Tot plegat ens indica que l’economia catalana té futur.

No sé quant durarà l’era digital, del que sí m’adono és que els canvis es produeixen cada cop més ràpid. La indústria basada en la maquinària de fusta va durar molts segles; la basada en el ferro, una mica més d’un segle, i ara estem entrant en una de nova basada en materials molt més sofisticats.