Tribuna
La patacada de Yolanda
Recordo com fa uns dies apareixia als mitjans de comunicació una Yolanda Díaz, amb vestit blanc i veu angelical, per dir que havia apujat el salari mínim interprofessional no sé quant. Per descomptat no va afegir cap reflexió sobre el fet que la productivitat del país sigui una de les més baixes d’Europa o que en relació amb la inflació sostinguda la pujada sigui en realitat baixada. I encara menys es va produir la més mínima insinuació quant a si l’atur estructural no deu tenir a veure en part amb el frau fiscal, que no només és dels grans, sinó també d’aquells per als quals treballar oficialment i sense ajuts no surt a compte. Per afegir més nivell a la vanitat d’aquest anunci d’una pujada que continua essent insuficient per dignificar la feina, se li va acudir dir que aquesta és una mesura feminista. Vull imaginar que no va voler dir que la pujada es produiria només en els salaris de dones, sobretot ara que ser-ho o no depèn de l’estricta voluntat de cadascú. Tot i que qui sap! No, només cal que la creença naïf de Díaz sigui pensar que en pujar-los tots, també pujarà el de les dones, gran èxit que no pal·liarà el fet cert que per a moltes dones la jornada parcial és l’única sortida.
La pujada del SMI de Díaz ha estat com la que va anunciar Alfonso Rueda dos dies abans d’aquest diumenge passat, un últim i ja molt amanit intent de compra de vots. Però a diferència de Rueda, aquesta Yolanda d’idees curtes i llargues aspiracions ha patit una patacada històrica en les recents eleccions gallegues, Sí, allà, a casa seva, en aquest feu que imagino que coneix i on, potser justament pel fet de conèixer-la, han donat suport a la seva aposta per la Lois menys persones que les que han votat Vox. Ni un ni l’altre candidats, ni la de Sumar, ni el de Vox, havien fet un gran treball al territori, però Díaz, com Sánchez, sí que ho són, i a Yolanda, a la seva pròpia terra, ja s’ha vist que no la volen. Podran en la seva formació argumentar que el vot útil s’ha imposat i que com que només aspiraven a tenir un escó, el fracàs no ha estat tan gran. I potser és cert, però apostaria més aviat per una sigil·losa reconducció del debat esquerra/dreta als seus justos termes: ¿què fan aquests partits que diuen haver nascut de i per a la gent en benefici dels qui confien en ells per millorar de veritat, i no només en teoria, les seves condicions de vida?
Per DONAR SUPORT A la meva hipòtesi mirem cap a l’Argentina: fins i tot sor Lucía Caram diu haver votat Milei, aquell que ha aconseguit una històrica pujada del seu PIB enmig del daltabaix econòmic generat en la podridura històrica del peronisme. I parlant d’aquell fenomen tan enquistat en la societat argentina, Yolanda Díaz sembla dir coses que sonen bé, però l’única cosa que ha millorat és la seva imatge personal, cosa que sorprèn, encara que sigui d’agrair, per tot allò que l’assembla a aquella Evita Perón la imatge romàntica de la qual la ficció va consagrar, però que practicava el mateix tipus de farisea proximitat al desafavorit: asseguda amb aire compassiu en una mena de tron plebeu, es vestia i enjoiava només per als pobres, perquè deia que així els honrava. Des del seu setial i amb aire obsequiós, com si els diners fossin seus, anava repartint almoines i llocs de treball a les persones que se li acostaven en rigorosa cua, com en els judicis de Salomó. No, no m’ho invento, m’ho descrivia així un desaparegut representant d’una societat civil catalana que ja no existeix i que un cop va ser contrapunt necessari a la decadència política.
Díaz comparteix amb aquella Evita aquest plantejament polític paternalista i superb que sovinteja en qui diu haver estudiat i ho contradiu quan obre la boca. I els gallecs callen, però saben, i han donat l’esquena a la seva proposta electoral reafirmant la seva tendència conservadora, que, fins i tot havent dividit el seu vot entre el PP, Vox i Democracia Orensana, ha donat al primer altre cop la majoria absoluta. Ara només els queda dir d’aquella gent que és inculta, i que el seu vot és captiu, encara que amb la boca petita, pel risc de ser considerats antidemocràtics. O que són massa vells, quan és aquest temps, si ha estat aprofitat, el d’una certa saviesa. Val a dir que molts altres mereixerien patir la mateixa patacada, i que Yolanda Díaz ha tingut la valentia de reconèixer la desfeta, però continuaran mantenint un diagnòstic que, almenys per a Galícia, és del tot un error.