Quan la rutina és un privilegi

Sortint de la sala, sento els comentaris entusiastes de part del públic, tots per damunt de la cinquantena. Perfect Days, del director alemany Win Wenders, és una petita joia cinematogràfica que narra la història d’Hirayama, un netejador de lavabos públics de Tòquio que troba l’equilibri interior en la seva vida ordenada de cada dia. La introspecció, el gust per la feina ben feta, el gaudi dels petits plaers quotidians –la lectura nocturna, la cura dels bonsais plantats a la terrassa, el bany relaxant al final de la jornada laboral...– componen un cant a la vida senzilla i austera. Hirayama habita una illa de pau i de quietud que s’ha anat construint enmig de la selva urbana de la capital japonesa. Un oasi que no impedeix entreveure també l’existència de sofriment, encara que sigui de manera intuïda. Pensant-hi, aquesta mena d’elogi de la rutina, si és que en podem dir així, es pot percebre també com el privilegi de la rutina, tenint en compte la quantitat de població al món que no pot gaudir d’aquesta previsibilitat dels seus dies. Com a Gaza, on l’angoixa, el dolor i la pèrdua –començant per la mateixa existència– són les úniques notes repetides. On la pau interior esdevé un impossible sabent que, en qualsevol moment, et pot caure l’última bomba.