Caragol treu banya

Per què a la gent de Lleida ens agraden amb deliri els caragols? No ho sé pas, d’on deu venir aquesta dèria nostra, perquè, amb la mà al cor, aquests mol·luscs terrestres més aviat tenen una carn insípida i amb una elasticitat semblant a un xiclet remastegat, no són gaire nutritius, tenen poques proteïnes i calories, però per a nosaltres és, com la xatonada per als de Vilanova o la calçotada per als de Valls, un plat que de cap manera pot faltar en les trobades familiars o amb amics i que, sovint, és motiu de conversa i discussions per veure qui és el que millor fa la brasa o per si la sal s’ha de llançar abans, a mitja cocció o després, quan gairebé estan cuits, sense oblidar el rajolí de conyac. Sovint sembla que tot l’univers giri al voltant del caragol. I tu ets dels que es mengen el cul? I tant! Però si és la part més gustosa. Ai, no, ecs, jo la trec sempre! I la bava? Un altre debat. S’han de coure amb la seva pròpia baba! No, home, no, que llavors es bullen i ja els pots llençar! I els dies de dejuni? Amb dos o tres ja n’hi ha prou? I la salsa? Els millors caragols amb allioli i força all, que piqui, que piqui. Doncs jo els faig amb catxipanda i estan per sucar-hi pa. I l’aigua, ni provar-la. Amb els caragols, vi. Només vi. D’entesos en caragols a les comarques de Lleida n’hi ha per donar i per vendre. Mentre uns netegen els caragols a consciència, n’hi ha que defensen que amb una rentada ja n’hi ha prou, i d’altres, que és millor no perdre el temps perquè el foc s’ho menja tot. El caragol forma part de la nostra cultura gastronòmica. Fins i tot podríem dir que es tracta d’un veritable fenomen sociològic i cultural que va més enllà de la gastronomia. Les maneres de cuinar-lo donen per a una tirallonga més llarga que les receptes de gambes de Bubba, l’amic de Forrest Gump. Caragols a la llauna, a la brutesca de palla, a la gormanda, amb conill, amb samfaina, amb peus de porc o amb arròs i carxofes... tot i que a Lleida els caragols a la llauna guanyen per golejada. Els de terra endins venim de pagès i aquest és, sens dubte, un plat de la pagesia de l’horta de Lleida. Cuina de pobre. Com gairebé totes les que formen part de la cuina més tradicional. Com el pa sucat amb tomàquet, com les sopes de farigola, l’escudella o la fondue que ara sembla ves a saber què però que no és res més que una barreja desfeta de bocins de formatge sec de vaca i cabra. La cuina d’aprofitament. Cuina de proximitat. Com els caragols, un aliment que és ben fàcil de trobar quan plou. Amb la mateixa dèria d’anar a plegar bolets, els lleidatans anem a buscar caragols de terra pels marges dels camins. Les comarques de Lleida tenen més de trenta granges de cria i engreix de caragols, amb una capacitat per produir vint milions d’exemplars. Unes explotacions que representen més del vint-i-cinc per cent del total que hi ha a Catalunya. Tot i això, quan se celebra l’Aplec del Caragol, la festa per antonomàsia d’aquesta tradició gastronòmica que aplega milers de visitants, les granges no donen l’abast i els caragols arriben de l’Aragó, València, Polònia, Grècia i fins i tot de Xile i del Perú. Caragols internacionals.